Virtut i pecat
Explicava el crític cultural Greil Marcus que, a diferència de tots aquells que cantaven música gòspel a les esglésies, els bluesmen tenien un contacte quotidià i directe amb tot allò de què parlaven a les seves cançons: les temptacions i el pecat. Mentre els primers elevaven les seves veus per ser escoltats per un Déu absent i llunyà, tot pregant que un cop morts els rebés en un teòric paradís on tots els mals i injustícies del món quedarien enrere, els bluesmen convivien diàriament amb aquests mals, s’hi entregaven en cos i esperit. Ells sabien dels tractes amb el dimoni perquè posaven preu a la seva ànima cada nit i ja havien descartat qualsevol opció d’absolució. Només esperaven que, arribat el moment, Déu no fos especialment immisericordiós amb ells, tot i que el més probable era que anessin directes a l’Infern.
Podem estar o no d’acord amb el que diu Marcus, al cap i a la fi, els membres del cor de l’església també tenien tracte directe amb la bondat i la benevolència. Però el que és interessant aquí no és si l’afirmació es sosté o no, sinó certa inclinació a donar-la per bona en tant que confirma un biaix profundament arrelat en la nostra psique cultural, que el mal sempre contendrà una dosi de veritat superior al bé o que, com cantaven The Flaming Lips, "Evil Will Prevail” (sempre!).
Marcus és, de fet, un especialista en aquesta mena de tesis seductores però un poc tramposes. Lipstick Traces (1989), el seu llibre més celebrat, intenta connectar The Sex Pistols amb el dadaisme i sí i no i tot el contrari, però el llibre funciona igual de bé i, de nou, hi ha certa melodia en allò que explica que ens sona familiar, un relat heroic que els humans hem contat durant segles i que tenim tendència a abraçar amb tota la força de la nostra credulitat (¡Hola, Joseph Campbell!). Volem creure que la bogeria és una de les cares de la il·luminació, com volem creure que la redempció, no és només possible, sinó que a més atorga al seu receptor una mena de saviesa superior que mai no es podrà comparar amb aquella de la que fan gala els cauts i els temorosos, que s’estalvien haver de tirar-se de cap a l’avern per aprendre cap mena de lliçó.
En aquesta vorera del pensament màgic donam per fet que, per trobar, primer t’has de perdre i que hi ha certs coneixements que només podran adquirir aquells que han passat a través del foc i no n’han sortit indemnes. Personalment, desconfii per instint de la gent virtuosa, però, en canvi, tendesc a revestir d’una aura quasi mística i donar major credibilitat a aquells que van per la vida plens de bonys. Potser només sigui perquè m’hi reconec, perquè són com jo, o per aquella inclinació natural que senten tots els pecadors a confiar en els seus germans en la feblesa, per davant d’aquella altra gent, aquella que ens veu caure des de l’altre costat de la barrera sense haver sabut mai què és tenir els genolls enfonsats en el fang.
