El virus existeix; la democràcia, també
Per fi van arribant bones notícies de la vacunació a Israel, al Regne Unit i als EUA, malgrat els dubtes, clarament exagerats, sorgits amb algunes vacunes. El que ha passat amb aquestes vacunes és, però, una continuïtat de la línia que va agafar des del principi tota la informació relacionada amb la pandèmia. Tot van ser crides al combat, a la “guerra” contra el virus, a la superprotecció, a la paranoia, en definitiva. Es va partir de la hipèrbole, i amb la hipèrbole ens hem quedat, ara amb l'únic que de moment ens pot allunyar d’aquest malson: les vacunes.
Aquest discurs extrem, com era de preveure, no ha protegit més la gent. Al contrari, a l'haver durat tant, ha produït una sensació de cansament intens a tothom. Alhora, com que es va inundar la població amb un enfilall inacabable de normes sovint autoritàries, absurdes, incoherents o contradictòries, finalment ningú ja no sap què ha de fer exactament per protegir-se. A hores d’ara ja sabem del cert que el virus es transmet amb contacte físic directe o amb aerosols. Seria ja el moment d'exposar amb contundència una única norma a la població: evitin els espais tancats i els espais oberts molt concorreguts.
Per què pugen els contagis? La resposta és ben fàcil i científicament irrebatible: perquè continua havent-hi contactes. I, a més, perquè la gent no té al cap aquesta frase, que torno a repetir: evitar espais tancats i espais oberts molt concorreguts. Ben al contrari, la població està molt influïda per idees errònies sobre la pandèmia, fruit dels missatges incoherents dels governants. La gent se sent protegida en un espai tancat com un supermercat o un restaurant perquè s’ha posat gel hidroalcohòlic, quan l’evidència científica diu a hores d’ara que el contagi per tocar superfícies és baixíssim. Tothom va amb la mascareta quan passeja sol pel carrer, on el risc de contagi per aerosols és pràcticament inexistent, i en canvi s’aplega a les places, passejos, terrasses o bancs del carrer. Hem vist posar multes a una persona per no dur la mascareta quan caminava en solitari mentre justament al darrere hi havia un munt de persones en la terrassa d’un bar, o assegudes en un banc, o amb un xandall i uns auriculars, que no la duien...
Per tant, davant de la tremolor de cames que a molts els ha agafat per la fi de l’estat d’alarma, caldria pensar que la protecció de la població és factible sense tocs de queda i tancaments perimetrals indiscriminats, i sense mascareta per caminar en solitari en espais oberts no concorreguts. És a dir, que és possible protegir la gent sense vulnerar drets fonamentals. Però sobretot sense disposar de normes que facin sentir una falsa seguretat a la gent, com ara la de la mascareta quan no és necessària. I és que aquestes normes són molt contraproduents. La gent se sent protegida perquè du mascareta pel carrer, és a les 22 hores a casa, no pot anar a un restaurant i no pot sortir del seu lloc de residència. Però després organitza dinars en domicilis particulars, es reuneix incontroladament al carrer i no s’adona del risc enorme que això suposa, perquè ha respectat les regles. ¿És que potser protegeix més tancar un restaurant que permetre una aglomeració en una plaça?
Algun dia els nostres governants hauran de deixar de tractar els ciutadans com a infants, amb un paternalisme insuportable molt freqüent a Espanya des de fa massa temps. Sovint ens queixem que les persones són irresponsables, o murris, i que si obrim la mà tot serà disbauxa. Parlem del nostre país com un país de llestos, de brètols, de mentiders, d'individus que aprofiten qualsevol oportunitat per enredar. És molt impropi parlar així d’un país, més aviat de la seva gent –un país és sobretot la seva gent–, si veritablement te l’estimes. Potser li ha passat a aquest país el que li passa als nens els pares dels quals els tracten sempre com a infants. Mai creixeran. Mai no es faran adults. ¿Confiaran algun dia els governants en la població? ¿Com és possible que no ho facin després del compliment estricte, submís fins i tot, de l’obligació de dur mascareta en espais oberts no concorreguts; o de mesures profundament discutibles, com el toc de queda, o fins i tot el tancament perimetral? Quin tancament perimetral, a més? Per comarques? Per vegueries? Per províncies? Per zones sanitàries? S’ha especulat amb tot. ¿Potser perquè el tancament perimetral no aporta tant com es fa entendre?
Cal aguantar una mica més. Les vacunes són a prop. Però cal alhora protegir la democràcia. Els drets fonamentals no són incompatibles amb la ciència. Són la principal mesura sanitària en una societat democràtica.
Jordi Nieva-Fenoll és catedràtic de dret processal de la Universitat de Barcelona
