Visca el churchillgaullisme!
Hauríem de ser tots gaullistes, ara? En l’idioma del soci europeu més important de França, la resposta és “Jein!” (una paraula alemanya que combina el ja del sí i el nein del no).
Sí, Emmanuel Macron ha tingut raó d’advertir-nos des que es va convertir en president de França el 2017 que, preveient una tendència a llarg termini de desvinculació dels EUA, Europa hauria d’estar preparada per defensar-se. Ara, enfrontats a Donald Trump, un president dels Estats Units canalla que posa en dubte el compromís que els nord-americans tenen des de fa 80 anys amb la defensa d’Europa contra Rússia, els euroatlantistes de tota la vida com jo hem de reconèixer que necessitem no només una Europa amb més poder, cosa que jo sempre he defensat, sinó també la possibilitat real d’una “autonomia estratègica” europea. Oui, Monsieur le Président, tenia raó.
No obstant això, en mȇme temps (al mateix temps), per utilitzar el gir característic de Macron, hauríem de contestar “Non”. Perquè De Gaulle, un gran home del seu temps, creia que la defensa havia de ser territori exclusiu de l’estat nació; que la Comunitat Europea emergent havia de ser una Europa d’estats (una versió desunida de la Unió Europea a la qual somien tornar els actuals partits nacionalistes populistes d’extrema dreta); que la Gran Bretanya havia de ser exclosa del projecte europeu (d’aquí el seu famós “Non!” a la pertinença britànica a aquella comunitat emergent), i que Europa s’havia de construir com un contrapès als Estats Units, i tenir relacions estretes amb Rússia i la Xina.
Per sobre de tot, però, qualsevol pla realista per defensar-nos de la Rússia de Vladímir Putin ha de començar per l’única organització militar seriosa de l’Europa actual, que és l’OTAN. Aquí és on es troben les forces cessionàries, entrenades i interoperables de tots els països europeus de l’OTAN, el comandament i el control, les complexes operacions aèries coordinades, els plans detallats d’una Força de Reacció Aliada per intervenir ràpidament en la defensa de la frontera oriental, i una escala creïble de dissuasió nuclear (principalment nord-americana). La UE no té res de comparable. La història hauria pogut ser diferent si la idea original de construir una Europa més integrada al voltant de la defensa no hagués sigut liquidada pels vots dels gaullistes (i dels comunistes) a l’Assemblea Nacional francesa el 1954. Perquè, com ens recorda el biògraf de De Gaulle, Julian Jackson, “no va atacar cap organització supranacional amb més ferocitat que l’avortada Comunitat de Defensa Europea”.
Per tant, sigui quina sigui la vostra preferència ideològica original, gaullista o atlantista, si us preneu seriosament la defensa d’Europa, cal partir de l’OTAN, i després veure com la podem europeïtzar tan aviat com sigui possible. Però igualment, davant la radical falta de fiabilitat de Trump, hem de tornar a pensar en ampliar l’abast de la dissuasió nuclear francesa i britànica. La UE s’està convertint en un actor important en l’àmbit de la defensa, especialment pel que fa al suport a Ucraïna i a l’obtenció de mitjans de defensa. I com que tant la UE com l’OTAN contenen membres favorables a Putin com l’hongarès Viktor Orbán, alguns dels compromisos de defensa capdavanters requeriran les anomenades coalitions of the willing (aliances de països per a un esforç militar puntual), com la que hi ha respecte a Ucraïna, en què el primer ministre britànic Keir Starmer, ha treballat estretament amb el president francès.
Un exministre francès d’Afers Europeus, Clément Beaune, va tuitejar una foto de la reunió improvisada de líders europeus, turcs i canadencs que Starmer va convocar a Londres amb les tres paraules “Les États unis” (els Estats Units). Però hi ha una diferència abismal entre ser uns “estats units” i ser els Estats Units, Les États-Unis, un únic estat capaç de desplegar un poder letal a través d’una sola decisió executiva. Així doncs, el repte d’Europa és fer una transició ràpida, coherent i creïble des de la seguretat que hem gaudit durant gairebé 80 anys, en una aliança dominada pels Estats Units, fins a una Europa sense cap país hegemònic que, tanmateix, sigui capaç de defensar-se de la potència més agressiva. Això és tota una gesta. Una cosa és ser una gran potència no hegemònica en la regulació de productes o la política comercial, i l’altra és ser-ho en l’àmbit més dur del poder dur, el que crida els joves a sacrificar la seva vida.
Hi ha tres grans obstacles per assolir aquest objectiu ambiciós i actualment crucial. El primer és la concepció històrica enormement dispar dels països europeus pel que fa a la seguretat nacional. En una crisi internacional, tots els primers ministres britànics creuen que haurien de ser Winston Churchill i tot president francès, De Gaulle. Els models nacionals d’altres líders europeus són menys clars –¿el canceller de postguerra Konrad Adenauer en el cas d’Alemanya?, ¿el mariscal d’entreguerres Józef Piłsudski en el cas de Polònia?, ¿Jacques Poos, ministre d’Afers Exteriors dels noranta que va proclamar “l’hora d’Europa” en el cas de Luxemburg?–, però els seus instints estratègics i la seva cultura són igualment diversos.
Per tant, l’enfocament que Europa necessita és el churchillgaullisme, que combina el millor de les dues tradicions més influents del nostre continent a l’hora d’abordar un món en guerra. És una fórmula en la qual es podrien inscriure no només Macron i Starmer, sinó potser fins i tot la majoria dels líders europeus.
En segon lloc, les polítiques que necessitem són europees, però la nostra política democràtica segueix sent nacional. Darrere dels titulars de la setmana passada, segons els quals la xifra que la UE dedica a defensa són “800.000 milions d’euros”, de fet hi ha una xifra de només 150.000 milions d’euros de complicat finançament europeu. La major part és una simple llicència perquè els estats membres gastin 650.000 milions d’euros en total. Tots els líders nacionals que anuncien un augment de la despesa en defensa expliquen que això crearà llocs de treball al seu país. No obstant això, a més de produir armes, Europa necessita desesperadament racionalitzar i consolidar el seu armament. Europa té uns 170 sistemes d’armament bàsics, davant dels 30 dels Estats Units. La consolidació suposaria acordar que un determinat tipus de caça es produís, per exemple, a Itàlia i Suècia, i es tanqués una fàbrica a França, mentre que un determinat tipus de sistema de defensa aèria es produís a França i la Gran Bretanya, i es tanqués una fàbrica a Alemanya. Imagineu-vos que fàcil que serà això.
Tot plegat sense oblidar que la majoria de països europeus estan molt endeutats i que la seva població envellida demana a crits un augment de la despesa en salut, atenció social, pensions, etc. Això ens porta a l’últim obstacle, que queda perfectament plasmat en una cosa que Churchill va dir a De Gaulle quan aquest li va atorgar la Croix de la Libération (la Creu de l’Alliberament) el 1958. Comparant els complicats reptes dels anys 50 amb l’únic i clar objectiu de la seva col·laboració en temps de guerra, Churchill va observar: “Encara que sigui entre amics i aliats, és més difícil arribar a la vital unitat d’objectius en una situació mundial en què no hi ha ni pau ni guerra”. Aquí és exactament on som ara, entre la pau i la guerra.
Com hem vist els últims dies, davant el primer indici de la possibilitat d’un alto el foc a Ucraïna, els nostres ciutadans es deleixen per creure que podrem tornar ràpidament a la situació de pau posterior al 1989. Ara els líders europeus tenen el deure no només de fer reviure l’esperit de lluita de Churchill i de Gaulle, sinó també d’explicar amb honestedat als votants que ens enfrontem a una altra llarga lluita, i que si realment volem la pau ens hem de preparar per a la guerra. Així doncs, dic: “Vive l’Europe! Vive le Churchillo-Gaullisme!”
