Ser visibles
Regularització. Centenars de persones acampen des de fa mesos en una església i en dos campus universitaris del centre de Brussel·les per reclamar que es regularitzi la seva situació. Molts fa anys que viuen al país, treballant en negre: mà d’obra per a l’explotació, que ha quedat fora dels programes d’atenció legal, sense protecció social, desapareguts del sistema. La majoria van venir del Magrib i de l’Àfrica occidental i diuen que només aspiren a “ser visibles”.
El tancament econòmic de la pandèmia va endurir encara més la seva situació sanitària, laboral i administrativa. Les poques possibilitats de supervivència van quedar confinades. Desesperats, a finals de gener van decidir mobilitzar-se. Primer només eren una vintena. Ara n’hi ha centenars. Però, segons organitzacions no governamentals, a Bèlgica hi ha més de cent mil persones en aquesta situació.
Entre els matalassos alineats a la nau central de l’església del Béguinage s’apleguen alguns dels cartells de la protesta: “No tenir papers és la mort”, “No hi ha espai per somiar”, “Déu és amb nosaltres”. A l’altra banda dels murs hi ha el silenci administratiu. El govern belga –una coalició impossible de set partits diferents– diu que no pot cedir al xantatge perquè seria injust per a la resta de migrants sense papers.
La situació, però, ha anat empitjorant. El 23 de maig, molts d’ells van començar una vaga de fam que encara dura i que ha obligat a evacuar ja els casos més greus a l’hospital. L’agència Reuters informava fa uns dies d’un intent de suïcidi en un dels campus. La imatge de Mohamed Lamine, sol·licitant d’asil d’origen algerià, amb els llavis cosits per evitar menjar s’ha convertit en un dels símbols de la protesta.
Drets. La invisibilitat forçada de la pandèmia ha agreujat la situació dels més vulnerables. L’organització Global Monitor ha denunciat la sobreocupació de molts centres d’acollida i la repressió que han patit migrants i sol·licitants d’asil emmanillats, retinguts i detinguts quan han intentat entrar a Croàcia, Grècia, Itàlia, Polònia o Espanya; i les devolucions en calent que hi ha hagut també des d’alguns d’aquests països.
El tancament de fronteres pel covid-19 va fer caure, a principis d’any, les demandes de sol·licitud d’asil, però no ha aturat les travessies ni les morts al Mediterrani. I les traves polítiques han convertit el rescat en un impossible, amb el bloqueig constant de la feina de les organitzacions humanitàries i l’aposta absoluta dels governs europeus per la vigilància. Drons, satèl·lits i patrulles dedicades a retornar embarcacions a ports insegurs de països en conflicte on es vulneraran els drets humans d’unes persones a qui no preveuen salvar.
Per això Dinamarca vol deslocalitzar l’acollida de demandants d’asil a algun país, probablement del continent africà, malgrat que el sistema d’acollida danès acabava de registrar la xifra de demandes més baixa dels últims trenta anys. I el Regne Unit es planteja fer el mateix. Per no voler, ja no es vol ni veure la responsabilitat internacional que ens obliga a donar respostes als que pateixen. Les anomenen polítiques de contenció quan en realitat no contribueixen gens a contenir el discurs xenòfob ni un populisme que se sent reafirmat en el discurs de la criminalització de la immigració. Una deshumanització institucionalitzada que invisibilitza drets i persones.
Carme Colomina és periodista
