Una visió europea del covid
La publicació del Baròmetre regional i local 2021 per part del Comitè Europeu de les Regions ha posat a disposició del públic una bona quantitat d’informació a escala regional que permet començar a entendre per què hi ha hagut tantes diferències, en l’impacte del covid, entre territoris dintre de l’espai, relativament homogeni, de la Unió Europea. Que el tema ens importa ens ho recorda el fet que no tenim una bona explicació de les diferències i les semblances entre les polítiques i els resultats a Catalunya i a Madrid, o entre l’estat espanyol i els altres estats europeus més comparables.
La publicació mencionada ja incorpora una visió estadísticament sòlida del covid-19 mercès al recurs generalitzat de les sobremortalitats (respecte a la mitjana de 2016-2019), que ja es poden comparar per a les tres primeres grans onades europees (març-abril 2020, octubre-desembre 2020 i gener-febrer 2021), i amb un tractament més sistemàtic per al conjunt de l’any 2020. Aquest diari recollia just abans de Nadal un resultat impactant de l’estudi: que Madrid encapçalava el rànquing de regions europees amb més sobremortalitat el 2020 i que quatre comunitats de l’Estat estaven entre les deu primeres a Europa. Catalunya constava com a quarta de l’Estat i vuitena de la UE. Certament, la proporció de sobremortalitat de Madrid era més alta que la de Catalunya (44 % contra 27 %), però tampoc és que els resultats catalans fossin bons.
L’estudi apunta la importància de diversos factors, com ara la dimensió i densitat demogràfiques (més mortalitat a les àrees urbanes que a les rurals), la qualitat de l’aire (un altre impacte negatiu de les conurbacions metropolitanes), la proporció de població de més edat (més mortalitat en poblacions més envellides) i la proporció de gent gran vivint en residències, on la primera onada de la pandèmia va ser devastadora. Destaca que les tres comunitats espanyoles amb més mortalitat coincideixen amb les tres que tenien una proporció més alta de persones vivint en residències: Castella-la Manxa, Castella i Lleó i Madrid. Aquesta dada suggereix que l’impacte del covid a Madrid es va traslladar a les comunitats autònomes veïnes i informa que totes disposaven d’una proporció de llits de residències per a gent gran ben superior a la de la resta de comunitats autònomes.
Té un tractament especial la qualitat de la infraestructura sanitària. L’estudi documenta l’excepcionalitat alemanya, mesurada en nombre de places a les UCI per 100.000 habitants. Curiosament, Alemanya només està superada per Bulgària. Després d’Alemanya, l’estat amb més proporció de llits d’UCI és Espanya, especialment Astúries, Castella i Lleó, Galícia, les Illes Balears i Múrcia, però totes les altres comunitats estan prou ben classificades.
La barreja de bones i males notícies continua amb els impactes diferencials de les diverses onades. Mentre que Espanya i Itàlia van ser els països més afectats per la primera onada –març i abril de 2020–, la seva sobremortalitat va ser relativament baixa en les onades posteriors, cosa que va permetre esquivar els pitjors efectes de la més mortífera, que, a escala de la Unió Europea, no va ser la primera sinó la de la tardor del 2021.
Focalitzant en el cas de l’estat espanyol, disposem de les dades de l’evolució dels PIB de les comunitats autònomes durant el mateix any 2020. Destaquen, per la duresa de la caiguda, les Illes Balears i les Canàries. Les segueixen, a força distància, Madrid, Catalunya i el País Basc, totes tres molt semblants i una mica pitjors que la mitjana espanyola (-10,3%). La sensibilitat econòmica al covid de les comunitats més turístiques és indiscutible, però també ho és que les comunitats amb més volum i densitat d’activitat econòmica van quedar totes molt afectades, fossin turístiques o no.
Quines lliçons en podem treure? En primer lloc, que les interpretacions simplistes són perilloses. Les fronteres i les polítiques pesen, però no sabem ben bé com. En segon lloc, que hi ha molt soroll comunicatiu. El gravíssim impacte de la primera onada ens ha deixat una impressió de fracàs, accentuada per la polarització política, però sembla que les polítiques adoptades a diversos nivells de govern (Comissió Europea, Estat i Generalitat) no han estat tan negatives com alguns diuen ni tan positives com d'altres afirmen. Calen balanços més afinats i anàlisis més profundes, que donaran molta feina als especialistes. Mentrestant, una mica d’optimisme pot ser molt convenient per encarar l’any que comença: la gestió sanitària ha estat i és millor del que es diu.