Una visió de Marsella (1926)

De la crònica d’Aurora Bertrana (Girona, 1892-Berga, 1974) publicada tal dia com avui a L’Opinió (25-IV-1933). Era la primera peça d’una sèrie periodística sobre el llarg viatge que l’autora va fer el 1926 per les Açores, les Antilles, Panamà i unes illes del Pacífic. Sobre l’estada de tres anys a la Polinèsia, Aurora Bertrana ja havia publicat un llibre (Paradisos oceànics, 1930) revelador del seu talent descriptiu, amb tocs de lèxic d’argot o desimbolt.

Una porta del món. Blau de mar i or de sol a l'entorn dels vells molls. Polsim de carbó, àrabs afrancesats, mestissos de la Martinica, xinesos, africans, hindús. Barreja de llenguatges i tipus: còctel d'exotismes! Accents mediterranis, flaire de bullabessa i allioli; blasfèmies pintoresques, dones d'ullassos negres: Provença! Mariners pels carrers, restaurants i botigues, i també dins la penombra dolça i sensual de l'antiga església. [...] No estranyeu que "ells" siguin per a mi el més interessant de Marsella. Me'n vaig! El mar m'espera i el mariner coneix bé aquest pèlag blavís. Navilis de tots els països escampen constantment llurs tripulants damunt la vella ciutat (centúries glorioses de tradició marítima). Danesos albins, amb ulls blau clar, anglesos de pèl-roig amb ullets grisos de noi, francesos de totes les Frances d'ací i d'enllà dels mars; rossos, bruns, negres, grocs... Tots riallers de trepitjar la terra, però tots enyorant, inconscients, el gran mar. Barreja de sensacions que llurs rostres d'infant reflecteixen. Ells són els únics que encara es deixen seduir per la fembra més madura i pansida del vell port. Què saben els marins, de la malícia dels esculls de la ciutat? La "terra", aquella per la qual sospiren abans de les escales, és un seguit de carrers, botigues, musichalls, cinemes, cafès, dones temptadores... Enigma etern! No tenen prou temps per a arribar a desxifrar-lo. Per això porten tanta innocència en llurs esguards d'infant. Es deixen robar i somriuen. Damunt el mar, poca importància té el diner. Cada paga els sembla un rifa. Han oblidat com es guanya un jornal a bord. I ara, els estafa el mosso del restaurant, el cirabotes, el marxant de postals, les venedores de plaer... Només aconsegueixen entendrir les fembres malaltisses que han somiat en viatges. Amistats de prostíbul! Cap a la matinada, després del tràngol de la nit, elles se senten un poc maternals amb els mariners càndids que conten aventures exòtiques. Matalots! Matalots! Aneu a la Xina, a Pèrsia, a l'Índia. Coneixeu el sol de tots els meridians i els alisis de tots els mars. Heu assaborit el vi de Grècia, el xop-soi de Xangai; el rom martiniquès, el suc flairós dels cocos oceànics, i per ací i per allà: la voluptat. Però un somrís escèptic joguineja els vostres llavis. Dones! Dones! –penseu–, totes sou iguals. L'amor que es compra té el mateix gust a Europa que a Oceania, a l'Àsia que a l'Amèrica". Als carrers resplendents, cap al tard, sota el reflex d'anuncis lluminosos, verd i vermell, les terrasses dels cafès van omplint-se. Noms d'exòtiques llunyanies ressonen, s'entrecreuen amb evocacions i projectes. Ningú no es commou! Tots són viatgers, uns van, altres venen. Si algú arriba a cridar l'atenció serà un autèntic marsellès, lluïdor de brillant oratòria. Quina imaginació! “Aquell any, senyors, va fer un fred tan intens a Marsella que la Mediterrània va glaçar-se...” [...] Heu assaborit hores pletòriques: la lluna argentant el mar del coral!... Una melodia d'acordió, evocadora de la pàtria, ploriquejant, en aigües d'algun golf remot, les ones fosforescents del tròpic... una missiva ingènua de la núvia llunyana, llegida en un port dels antípodes amb dolç entendriment... I hores d'intensa angúnia: sofriments, tempestats, mar gris, cel gris, vent que udola contra pals i cordatges. [...]