Vistalegre III
S’ha de tenir molta fe per creure’s que un jove amb la mateixa experiència laboral que el comte Lecquio és el millor candidat dels 270 que es van presentar al procés de selecció per ser director de Participació de Cort. El nomenament de Joaquín de María indigna PSIB i MÉS, que han passat de la perplexitat a una mena de resignació proactiva davant les 'charlotades' dels seus socis.
El fitxatge rutilant d’Eva Frade hauria d’acabar cessat; ni que sigui per tenir el mínim de fronts oberts amb vista a la batalla que ens espera amb el lideratge de Podem en joc.
Les primeres nesples han arribat abans del que s’esperava. Camargo exhibeix suports de prestigi i Jarabo cerca els seus –esperem que tingui millor ull que a l’hora de confeccionar les llistes o de triar les persones de confiança– mentre intenta un cop d’efecte estrany, com a mínim. Apostar per l’entrada de la formació al Govern sona postís a aquestes altures. Cal entendre la jugada: es tracta d’ubicar-se en una talaia de responsabilitat i sentit de país enfront d’una Camargo ‘rebel i incontrolable’. El problema de l’actual secretari general és que ni els inscrits a la causa, ni els adversaris polítics, ni la premsa, ni els diputats del seu propi grup parlamentari no han vist en la seva rival cap senyal d’irresponsabilitat. Primer argument desmuntat.
Tàctiques previsibles al marge, la situació de Podem a les Balears recorda l’escenari de Vistalegre II en la polarització de la contesa, el distanciament dels aspirants –que anirà a més– i la curiosa passió que posen els distints bàndols a l’hora d’atacar l’enemic. Les ferides que pugui deixar el combat són ara per ara males de preveure, però la resta de l’esquerra ja comença a tremolar.
Les treballadores que fan net als aeroports de Menorca i Eivissa cobren 800 euros al mes, els mesos que la seva empresa decideix pagar-les. Us podeu imaginar el matalàs econòmic que tenen cobrant aquestes fortunes. Estan de vaga indefinida. Carmen, Dolores –representants sindicals– i totes les seves companyes representen i encarnen les contradiccions d’aquest país. Les portes per on entren les gallines dels ous d’or amaguen el drama d’una classe treballadora aliena al debat sobre el lloguer turístic, la saturació de les platges o la gentrificació dels barris... i també als beneficis que s’embutxaquen els hotelers que fiquen vuit turistes en habitacions fetes per a quatre.
La desídia dels nostres responsables polítics, també en aquesta qüestió, equival a ficar la merda sota les estores, mai millor dit. La idea del paradís és una mentida que es renova cada dia. Ni tan sols estic convençut que es pugui conjugar en passat.
Una pel·lícula en cartellera, 'Maraviglioso Boccaccio', a CineCiutat, com sempre, i una mostra en perspectiva: 'Marina Abramovic: The Freeing Series', a partir d’aquest dimarts a l’Horrach Moyà.
PD: Mentre els partits del pacte de Cort col·loquen els amics, la pedra de la Feixina continua dreta.
