Viure en l’emergència

“Una mare que no pot donar menjar el seu fill! Això sí que és una emergència!” Són paraules de l’alcaldessa Goodway de la ciutat de Badia Aventura on succeeixen les aventures de la Patrulla Canina (PAW Patrol). Una àliga ha quedat atrapada per una corda i el seu pollet té gana. Els cadells de la patrulla resoldran el problema sense dilacions. A Badia Aventura les emergències no es negligeixen.

Aquesta sèrie infantil canadenca, de les més populars entre el públic preescolar, tracta d’un grup de gossets sempre disposats a ajudar en els problemes i emergències que succeeixen al seu territori. Organitzats com un servei parapolicial i proveïts d’exoesquelets tecnològics que els permeten realitzar les seves tasques de beneficència, els simpàtics cadells s’enfronten amb optimisme i coratge a les més diverses missions, de les quals sempre surten exitosos. No hi ha emergència que no es rendeixi davant del seu poder reparador.

El missatge implícit de la Patrulla Canina és que les petjades de l’acció humana en el món s’han de combatre amb més tecnologia. La tècnica és la solució per pal·liar els efectes perniciosos que ella mateixa causa, com volen els teòrics de l’antropocè.

Els creadors de la sèrie han triat gossos com a agents de l’ordre i defensors dels que pateixen, perquè la fidelitat i la bona voluntat són virtuts plenament canines, mentre que dels homes es pot esperar sempre alguna traïció. Qui els dirigeix, però, és un humà, Ryder, un nen de deu anys que és qui disposa del criteri per decidir si el problema que han de resoldre (salvar la gallina Chickaletta dels paranys en què cau, netejar la ciutat, rescatar algú que ha quedat malparat, etc.) és “tècnicament una emergència”, com diu literalment en un dels capítols.

El nucli polític d’aquests herois canins és l’emergència. Els cadells es troben en la mateixa situació de Sarah Connor, la protagonista femenina de Terminator, que rep la visita d’aquells que han vist l’apocalipsi i que viu el seu present com el passat d’un futur de destrucció i patiment globals. La salvació del món no correspon a l'estat, sinó a la iniciativa no estatal, als serveis d’ordre que han estat externalitzats per les institucions de l'estat. Els habitants de Badia Aventura confien la seva seguretat a una associació privada que actua amb discrecionalitat, distingint allò que mereix ser tractat com a emergència.

En el seu llibre Being at large (Columbia University Press), Santiago Zabala, professor ICREA de filosofia a la UPF, sosté que la gran emergència dels nostres temps és l’absència d’emergència, és a dir, que no es tracta com a emergència allò que s'ho mereix, com per exemple l’així anomenada “emergència climàtica”. El poder, per tant, l’ostenta aquell que sigui capaç de decidir què és una emergència i què no, que pot dictaminar que l’habitatge o la desigualtat no són emergències sinó disfuncions que poden ser tractades amb la mateixa medecina que les ha causades.

Malgrat que els capítols de Patrulla Canina sempre comencen amb els gossets jugant ben divertits, en realitat estan a la que salta, i tan bon punt reben l’ordre de dirigir-se al centre de comandament deixen allò que estan fent i es disposen veloçment a salvar el món. Els cadells transmeten la ficció que mitjançant la tecnologia aplicada a una producció racional es pot estabilitzar la societat. Queda esborrada la negativitat del progrés, el fet que “el creixement, l’acceleració i la innovació ja no apareixen com la promesa de millorar la vida, sinó com una amenaça apocalíptico-claustrofòbica”, com escriu Hartmut Rosa en el magnífic assaig que acaba de publicar Herder (Lo indisponible). La tecnologia és exclusiva dels cadells, mentre que la societat en què viuen, ordenada i polida, es troba en un estat premodern, i no experimenta el desacoblament entre el progrés tècnic i el cultural o social. Gaudeixen del privilegi que els actius gossets utilitzin de manera benefactora la seva tecnologia. Tenen la sort de conviure amb superherois.

És obvi que no cal desil·lusionar els infants de ben petits mostrant-los la cara B de la natura social dels humans. El problema és l’entabanament de què són objecte pels productes mainstream, que ofereixen versions ensucrades de la depredació neoliberal i que els avesen a una emocionalitat polèmica i estrident com la dels actuals herois Disney. És, però, aquest mateix model de vida que ens fa anar corrents a totes bandes i perseguir vanament un suposat temps de qualitat, el que fa que acceptem que els nens siguin seduïts per imaginaris gens innocents que ens els entretenen perquè puguem seguir corrent amunt i avall.

Daniel Gamper és professor de filosofia a la UAB