Viure en minoria

Els catalans tenim interioritzada la nostra condició de minoria i, per tant, tenim interioritzats tots els recursos psicològics necessaris per sobreviure amb tota mena de sobreentesos, simulacions, aspiracions, èxits reals i fracassos sonors en la dura tasca de sobreviure en un món que no és precisament com voldríem que fos.

Però hi ha setmanes en què notes com si el cercle s’estrenyés encara més al teu voltant. Per exemple, formo part del 32% de població que té el català com la seva llengua habitual. O soc del 46% de barcelonins que han nascut a Barcelona. Ho penses i és com si carreguessis amb un pes extra de representativitat i de necessitat de compromís. Si això és una batalla, nosaltres mateixos ja som trinxera. I, llavors, llegeixes als mitjans que dos milions de persones volen aprendre el català i que falten cursos, espais, mestres, diners, que ha aparegut un moviment que es diu “Català per a tothom” i després de dir-te “com ens hem de veure”, et planteges seriosament de fer-te parella lingüística d’algú, com quan diuen a la ràdio que falta sang i entres en algun banc a donar-ne.

Ara també falta sang, però no de la que es vessa, Déu nos en guard, sinó sang de la que corre per les venes, de la de comprometre’s mentre procurem que no se’ns en vagi la força per la boca. El que no podem fer és viure amb i sense confiança, ni pensar que perquè estem en minoria ho solucionarem votant els de l’odi. El més curiós és que no som els únics a qui se’ls està estrenyent el cinturó vital. Europa està prenent consciència que és una minoria. Trump agita els suposats greuges contra els blancs nord-americans, igual que la Rússia de Putin s’ha alimentat sempre dels greuges contra Rússia. Però aquests juguen a ser minoria. Encara pitjor, juguen a ser víctimes.