«Qui vol fer un beure, abans de la guerra?»*

Fa una calor insuportable i el cel ja no és blau cel gairebé mai. Hi ha pocs sebel·lins i desafinen; hi ha roques sense crancs. Les cigales han d'esperar que el sol baixi per cantar i els grills no troben parella perquè perden el ritme. A l'altra punta de la mar nostra, les oliveres s'immolen en el foc i els núvols ploren llàgrimes disforges; al continent de l'altre costat del nostre, les ribes dels rius es desperten entapissades amb cadàvers de peixos, i els ciutadans rics amb cases vora els llacs es mobilitzen per venir cap aquí. I la sensació és vertiginosa: com si tot passés de cop i volta, com si res ni ningú no ens n'hagués avisat, com si ja fos indeturable o com si no pogués ser: «Ens dieu que no cantem la nostra cançó, / ens dieu que no tenim raó...”.

A la veïnada de davant, se li trenquen els nervis: havia de posar la rentadora amb la roba d'anar a treballar, però han tallat l'aigua. Els picapedrers de l'edifici veí per l'esquerra estan malsofrits, que no saben ni quan acabaran ni quant cobraran: la temperatura no els permet de treballar en el seu horari normal i la llei no autoritza que s'hi posin més prest o més tard. La dona de fer feines de l'edifici veí per la dreta branda un pedaç en una mà i s'arrepenja, amb l'altra, a la barana del balcó de lloguer vacacional que neteja. Mentrestant, bo i observant la netejadora acubada, una parella d'homes de negocis alemanys pren cafè i compta els beneficis del dia abans. Mentrestant, des de la carretera, a uns quants quilòmetres de Ciutat, dos camps de golf verds relluen i espurneja, falsament refrescant, la blavor de les múltiples piscines particulars d'estrangers. Uns petits propietaris autòctons inverteixen en cases al nord de la Península –on encara no hi ha tanta gent, on encara no hi fa tanta calor, on viure encara és permissible. Mentrestant, els habitants d'aquells indrets ja no poden prendre la fresca, ocupar “el seu lloc” a la platja o a la terrassa del bar, ni acollir els descendents que migraren a ciutats on hi havia feina: han llogat l'espai dels convidats als visitants turístics. La caixera del súper n'està tipa, d'haver de contemplar pits i panxes i culs que es remenen despullats i van omplint els carros d'alcohol, al “refugi climàtic”. Els infermers d'urgències han de contenir les ganes de fúmer un clatellot als joves passadíssims que han d'atendre cada matinada. Mentrestant, les vinyes no són verdes vora el mar, el preu del vi puja i se m'acut que, l'any vinent, ni tan sols podrem beure'ns la pena. Però l'amo de la licoreria i el del bar es freguen les mans, i un símbol daurat brilla als seus ulls, la pantalleta d'una màquina escurabutxaques: «Qui vol fer un beure, abans de la guerra?».

Uns petits grups d'activistes intenten visibilitzar tot això, denunciar espionatge d'estat, explicar el patiment de la llengua; intenten, fins i tot, mantenir-nos connectats a les guerres passades i a les guerres veïnes –encara que sigui, només, perquè no oblidem. La resposta que reben: «Que no, que no, que a nosaltres no ens passarà.../ Hem viscut la nostra vida, i hem sigut bones persones fet i fet. / Pareu de parlar de la guerra, / que nosaltres ja ho hem sentit, tot això, / per què no feu alguna cosa de profit?». Mentrestant, a l'altre món –que gairebé és el món principal perquè hi vivim més estona o més intensament que al carrer–, s'hi vomita informació i desinformació a una velocitat inabastable, s'hi fan escarafalls i s'hi fa demagògia. S'hi brega com en un pati d'escola amb adults; s'hi fan curses de poble entre ‘intel·lectuals’; s'hi alliberen planys, s'hi llancen pors, s'hi amollen pulles; s'hi enfonsen herois i s'hi encimbellen màrtirs. A l'altre món, ens emborratxem d'X (la cançó d'ara ha de cantar: “Qui vol publicar una piulada, abans de la guerra?”). 

Des d'ahir, la X va plena d'adoradors de Sinéad O'Connor. Quina gran poeta, quina gran músic, quina gran dona. Bandejada i escarnida durant anys: màrtir que ara reconverteixen en l'heroïna que va ser. O'Connor va denunciar moltes coses a través de l'art i posant-hi el cos i el cap, la pròpia vida. Una d'aquestes, que les xarxes socials són l'expressió màxima de l'aliança entre mitjans de comunicació i capitalisme, que s'alimenten de les inseguretats i el desconeixement, i funcionen amb les estratègies socials dels adolescents (abusos, amenaces, adoracions, narcisisme, pressió de grup, hipocresia, mala llet). I va respondre les publicacions que la titllaven de boja amb aquesta reflexió: «El fet d'estar adaptat a una societat profundament malalta no pot ser un indicador de bona salut mental». 

Amén, i bon viatge, estimada: malgrat que es queixin que cantem la nostra cançó, continuarem cantant la nostra –i la teva. 

*Els versos entre cometes baixes són de la cançó Drink before the war, de Sinéad O'Connor (1987).