Què ens vol dir Anna Murià?

El meu gat i jo llegim el Diari de Catalunya del divendres 18 de gener de 1939. Al cap d’una setmana els franquistes desembarquen a Barcelona, però no fem espòilers. Ens fixem el felí i jo en l’editorial. Títol: “Un discurs”. Reflexió del diari sobre “l’estat d’opinió del moment”. Ho fan a partir d’un exemple de costumisme-dies-comptats. Es veu que el 17 de gener l’Ateneu Barcelonès “inaugura les seves activitats”. Sembla un acudit, però ningú està per a bromes. Agafa la dalla per segar el que queda Josep Pous i Pagès. Escriptor sènior de fesomia esgotada que ho ha vist tot des dels dies del Modernisme fins als incontrolats. El rostre esfilagarsat és el de l’home que mena la Institució de les Lletres Catalanes i l’Ateneu durant els dies més caníbals de la guerra dins de la guerra daltònica entre comunistes, anarquistes, trotskistes, catalanistes, separatistes, lampistes, contorsionistes... Anem a veure què diuen que diu.

L’editorial diu que Pous i Pagès fa un parlament “fiblant”. Que aixeca butllofes. Valent. Valentia ahir, valentia avui, valentia demà. Això demana. Perquè passi el que passi sempre necessitem, desitgem, “el complet desenrotllament de la personalitat de Catalunya”. L’editorial aplaudeix perquè, tot i que diari i Pous estan travessats ideològicament, volen el mateix destí, això sí, de maneres diferents. I per això l’editorial acaba amb un: “Cal que es sacrifiqui aquell a qui correspon sacrificar-se per tal d’evitar l’allargament innecessari dels sofriments del poble i de fer que siguem escoltats allí on han de decidir-se els nostres destins. Els al·ludits, si tenen consciència, faran cas d’aquest repte assenyat”. Però aquest editorial el va escriure ella? Sí, ella.

Tot apuntaria que sí, n’era la directora, hi estava fins a darrera hora, ho controlava tot, però no ho sé. El 21 de gener deixava de sortir per sempre més elDiari de Catalunya. I el 24 marxava a l’exili ella. La seva darrera directora: Anna Murià. La sobretot, aleshores, periodista. La primera dona directora d’un diari en català i la segona d’un diari a Catalunya (la primera va ser María Luz Morales, el 1936, a La Vanguardia ). Quan travessa els Pirineus, el gener de 1939, Murià escriu al seu quadern: “Que belles les muntanyes, la tarda és dolça, què seran les nits en terra estrangera? Adéu Catalunya! Que els enemics no et facin gaire mal”. Més de 40 anys d’exili (França, Cuba, República Dominicana i finalment Mèxic). No va tornar fins al 1970.

Quan torna a Catalunya li pregunten: “Decebuda? Decebuda pel retorn? Per com ha trobat Catalunya? Per com està tot?” Contesta: “No hi va haver decepció al tornar, ja ho sabíem. No vam tenir decepció perquè ja sabíem el que podia no haver sortit bé a Catalunya”. És a dir, la seva vida és el model clàssic, genètic, tradicional, repetitiu, permanent de coitus interruptus català. Aire, aire, elevació, elevació... Una producció periodística de naixement, prometedora, durant els lluminosos anys 20 i 30 (Comanegra publica ara A la recerca de la dona moderna, una selecció dels seus articles periodístics amb edició de M. Àngels Cabré). Després caure de patac del cel. Hòstia i hòsties consagrades i cap al forat, cap al taüt... Escassa feina de lletres, òbviament, durant l’exili dol. I retorn a l’aire, a un altre cel, al seu retorn (Saldonar recupera ara a Anna Murià, viure, escriure les converses que Quirze Grifell va tenir amb ella als anys vuitanta). I es posa a escriure, escriure, escriure... i a publicar, publicar, publicar. I deixa una obra. Fecunda després delcoitus interruptus. És això.

Murià era d’Estat Català, el partit (de Francesc Macià) que es diu així perquè volia un Estat Català. No ho passem per alt ni per baix. Suposo que el que ens vol dir és això: amunt, avall i tornem. Calcat el 1936-1939 (i abans) i després amb el 2017 i després. Suposo que ara estem al retorn. Quan retornem. I, com Murià, ens posem a escriure, escriure... Documentar, documentar. Certificar, certificar. Dir, dir. Que estem vius, que no hem mort.