L’altre dia un activista format i informat em defensava que ‘foraster’ és un terme integrador, perquè s’aplica només a qui no parla català, i qui vol aprendre’l ho té fàcil. Deixem de banda el debat sobre el terme ‘integrar’, massa extens per a aquesta columna, i la discussió sobre si aprendre català és fàcil o hi ha recursos suficients (que d’incentius no n’hi ha prou és indiscutible). Però afirmar que una paraula com ‘foraster’ és integradora és gairebé insultant. I no s’aplica només a qui no parla català.
Pot ser un terme neutre, que descriu algú que ve de fora, pot ser despectiu, quan s’arrodoneix en “forasterot” o, depenent del context, fins i tot pot ser una paraula amb connotacions positives, si en la conversa es valora la frescor d’allò que ve de lluny. Però ni és un terme integrador ni ho serà mai. ‘Foraster’, que sovint es fa servir a Mallorca per designar els que no són illencs ni catalans, que poden ser estrangers o espanyols, no acosta l’altre als mallorquins, l’allunya i el distancia.
En una illa on devers la meitat de la població ha nascut a fora, i on a vegades hi ha qui fa servir aquest terme fins i tot per designar els fills nascuts aquí dels que varen venir de mar enllà, l’actitud que transmet aquesta manera de parlar és especialment perillosa. Qui vol ser foraster al lloc on viu? Probablement, qui no l’estima o qui el vol dominar, colonitzar. La resta, quan anam a viure a un lloc nou, volem sentir-nos a casa, acollits, iguals. Qualsevol actitud que dificulti aquest procés impedirà que es creïn i es reforcin els lligams entre nouvinguts i autòctons; la llengua pot ser la millor eina per fer-los indestructibles, però també pot ser un obstacle.