Qui vol repetir eleccions?

El rellotge per elegir nou president s’ha activat. Com era sabut, a la investidura no s’hi presenta qui vol sinó qui pot i, per això, la presidenta del Parlament ha proposat el candidat d’ERC, Pere Aragonès, que és qui ha rebut més suports i que aquest divendres farà el seu primer discurs d’investidura. La insistència del candidat socialista, Salvador Illa, per presentar-s’hi, malgrat no tenir més suport que el dels diputats del seu propi grup, finalment ha topat amb la realitat i, com ja li va passar a Inés Arrimadas, la victòria només li servirà per convertir-se en cap de l’oposició. 

Lamentablement, però, no sembla que en la primera votació s’assoleixi la majoria absoluta necessària per tenir un nou president i un nou govern. Tot i l’acord que ERC ha assolit amb la CUP per desencallar la investidura, el sí de Junts continua fent-se esperar.

En les negociacions, el factor temps acostuma a ser un element molt rellevant per explicar quin serà el resultat final. La pressió del rellotge sovint precipita el desenllaç entre les parts que esperen arribar a un acord. En aquest sentit, el fet que Jordi Sànchez, secretari general de Junts, anunciï que l’acord per investir el nou president arribarà en els propers dies o setmanes i asseguri que la repetició electoral no és una opció, inevitablement posa més pressió a la seva formació. Sent clar, doncs, que no hi ha alternativa a posar-se d’acord, per a molts votants resulta frustrant que no s’aprofiti la primera oportunitat per formar un govern que permeti iniciar una etapa en positiu que deixi enrere el desgast estèril que tant fatiga el conjunt de la ciutadania. 

¿A algú li interessa tornar a les urnes? L’escenari d’una repetició electoral seria devastador per a l’independentisme i, probablement, castigaria especialment la formació política que es visualitzés com a responsable de tirar per la borda el resultat històric obtingut el 14-F, amb 74 diputats i un 52% de vots. De fet, un fracàs en les negociacions pel nou govern asseguraria una victòria clara del PSC, que es beneficiaria de la indignada abstenció de l’electorat independentista, que difícilment disculparia la incapacitat dels partits per forjar un acord.

En vigílies del 14-F res no feia pensar que la pugna electoral entre els dos principals partits de l’independentisme es resoldria amb un resultat que donés una majoria aclaparadora a l’un o a l’altre. De fet, les eleccions només havien de servir per conèixer quina de les dues estratègies comptaria amb més suports i, en conseqüència, quina tindria més legitimitat per prendre la iniciativa política. ERC es va presentar amb un plantejament basat en la conveniència d’ampliar el suport social a l’independentisme i d’apostar pel diàleg polític, mentre que Junts apostava per un plantejament de confrontació i brandava la unilateralitat sense concretar gaire el recorregut de la seva proposta. 

Ha passat un mes i mig des del 14-F i la falta de coincidència en un diagnòstic compartit de la situació es manté com a principal escull per formar Govern. És evident que cap de les dues formacions no imposarà a l’altra la seva visió de la jugada, però és obligatori centrar els esforços en les coincidències, que també hi són. 

En l’estratègia guanyadora que ha d’emprendre l’independentisme no es pot menystenir el valor fonamental que té disposar, amb urgència, d’un Govern que respongui eficaçment a l’emergència social que ha provocat la pandèmia. Plantejar com a disjuntiva el fet de governar o de fer la independència és absurd, perquè a l’independentisme li van millor les coses quan és percebut com a útil pel conjunt de la ciutadania.

Un excés de tàctica en la negociació per formar el nou govern és un gol en pròpia porteria. La percepció generalitzada d’esgotament polític i social que vivim reclama que tinguem de forma immediata un govern estable que es posi al capdavant dels problemes de forma desacomplexada, que lideri una estratègia per treure el màxim potencial dels fons europeus de reconstrucció i que, en el camí cap a la república, plantegi un full de ruta creïble per continuar avançant amb pas ferm. 

Segur que amb 24 hores no s’aconseguirà el que no ha estat possible aconseguir en els darrers tres anys. Però també és segur que els consensos compartits pel conjunt de l’independentisme són una base sòlida per fer possible que el nou govern comenci a treballar sense demora. El més intel·ligent seria construir l’acord sobre els consensos i no deixar-se paralitzar pels dissensos que només alimenten la frustració.

Carles Mundó és advocat i exconseller de Justícia