Volem acollir (només turistes)
Ho declarava aquests dies Llorenç Galmés, president del Consell Insular de Mallorca: el principal òrgan de govern dels mallorquins no està disposat a acollir cap menor migrant que arribi d'un altre indret d’Espanya. Segons defensa, el Consell afronta dificultats econòmiques i logístiques per donar atenció als 310 infants de procedència migrant que depenen de la institució, i parla d’una situació límit. “Acatam l’obligació legal que tenim”, afirma, “que és atendre els menors no acompanyats que arriben a les nostres costes”, però els que venen d’altres territoris de l’Estat ja no són tan benvinguts.
Quan es tracta d’un debat complex com el migratori crec que és important recordar, tot adaptant la màxima feminista d’Angela Davis, que la defensa dels drets humans es basa en la idea revolucionària que les persones migrants SÓN PERSONES, i que en aquest cas parlam, a més, de joves i infants. Nins i nines i adolescents que, abans d’assolir la majoria d’edat, han hagut de deixar ca seva, que han hagut de passar fam i por i fred, que han vist, molts d’ells, com membres de la seva família morien damunt la mateixa barca que els conduïa a “un futur millor”. I, tanmateix, són nins i nines amb el mateix dret a viure i créixer en plenitud que els nostres fills, i nebots, i nets.
Dit això (i més enllà del petit detall que l’argument de la “situació límit” sobretot sol sortir a rotlo per parlar de persones nouvingudes en situació de vulnerabilitat, i no dels turistes i els especuladors que, a poc a poc, estan acabant de trinxar Mallorca), m’agradaria fer esment no només en els nostres infants, sinó en la nostra gent gran. El mantra d’“els nostres padrins” és un dels preferits de l’actual PP balear, sobretot per defensar “aquella caseta”, sempre en diminutiu, que un dia ens varen llegar i que hem de poder urbanitzar i llogar a qui més ens pagui, però sorprèn la facilitat amb què alguns obliden que no fa tant eren aquests mateixos padrins, i els que els varen precedir, qui van haver d’abandonar l’illa per albirar horitzons millors. Uns varen partir a l’Argentina, d’altres cap a Cuba; els que tengueren més sort tornaren sense haver-se empobrit més. I m’agradaria molt saber què en pensarien, ells, de la manera amb què institucions com el Consell responen al repte que ells mateixos varen suposar un dia a altres llocs del món.
Els migrants, però, no aporten beneficis als hotelers, i els nins segurament són, amb la gent gran, un dels estrats de la societat que menys veu tenen en la discussió política. Sigui com sigui, i amb totes les bones intencions que es vulguin exposar, no acollir-los (o acollir només turistes) implica negligir el sentit bàsic de la política, que hauria de ser possibilitar i fer millor la vida de la gent. Tal vegada més i tot: potser també vol dir trair aquells padrins i repadrins que, a més deixar-nos “la caseta”, un dia varen haver de ser ells, els immigrants. No hauríem de tractar ningú com no els hauríem tractat i respectat a ells.
