Nosaltres volem ballar

Poeta, traductora i músicNosaltres i, sobretot, la nostra canalla. Canalla maleïda. Canalla que no és meva (que jo no tinc fills), però amb la qual comparteixo món i per això també m’importa. Canalla que no em deixa dormir, perquè m’amoïna. Era molt prest, avui, però m’he llevat –de l’insomni, m’he enfundat el banyador i, amb una tovallola i les claus a la mà, he caminat les setanta passes que hi ha fins al mollet, disposada a llançar-m’hi en aquella hora en la qual sols remoregen els llaüts amarrats i les empentes dels raigs de sol, desplegant-se emmandrits. A la platjola, de lluny ja ho he intuït: hi havia un cosset inert que el bressol de la mar duia una mica més endins i una mica més enfora de l’arena, amb cada onada. M’hi he anat acostant, convençuda que era la carcassa d’un objecte de goma, i a poc a poc copsant-ne els contorns i endevinant les plomes; a poc a poc, resant perquè fos un colom –la més urbanitzada de les aus, la més bruta. Quan hi he sigut al davant, m’he acotat i he lamentat el silenci d’aquell corb marí adolescent. Li havien buidat els ulls (els peixos, suposo), però a part d’això, no presentava senyals de violència (devia estar malalt) i no semblava que li sortís sang d’enlloc –si de cas, la hi havien escolada amb un punxó molt petit. El cadàver estava net, era guapo, d’un gris fosc lluent; però mort, ben mort.

M’ha fet pensar en l’abandó dels nàufrags i m’ha fet pensar en els ocells emprats per als encanteris. Ha estat llavors que m’he recordat de la Sole, una companya de classe a qui entregava penyores, a canvi que m’expliqués tots els secrets dels males de ojo i els ritus per cridar la bona ventura que el poble gitano atresorava. De tant en tant, la somio, la Sole. Era grassoneta i guapa, tota ulls, com d’au nocturna, que somreien inquietant-me; uns ulls negres i fondos que, segons jo, amagaven grans misteris. M’agradava, la Sole, perquè venia a escola ben enjoiada i, mentre m’animava a recitar els meus poemes, ella feia ballar totes aquelles cadenes i polseres d’un or groguíssim, i de vegades hi cantava per sobre. També ens barallàvem, sobretot si jo feia broma amb el fet que li haguessin de tallar la llarga trunyella de cabells d’atzabeja, quan tota la classe agafava polls.

Aquestes interaccions, és clar, se succeïen a l’hora del pati, i en el temps entre les dues sirenes del nostre horari; durant les estones que els infants i adolescents compartíem sense la participació (ni la presència) d’adults. Una altra era la del dinar. Al menjador escolar, o bé a ca la veïna amb qui la meva mare es repartia l’alimentació diürna dels fills (dos i dos), segons el torn que els tocava a la fàbrica. Una estona de parlar en una altra llengua, i d’escoltar guitarres flamenques o assajar les coreografies dels gegants, segons a quina cuina ens toqués passar-la. Estones d’intercanvis i diferències que, de manera natural, orgànica, ens ensenyaven què són l’empatia i la col·laboració, les olors, els afectes... Que construïen vincles entre cases, entre universos. I que ara, amb les noves normes de ‘seguretat’, deixaran d’existir. Perquè, malauradament, sempre acaba sent massa fàcil trobar pretextos (i acceptar-los) per suprimir l’heterogeneïtat.

Després del capfico, m’he assegut devora el cadàver del corb. No gosava treure’l de l’aigua: damunt la sorra estaria a mercè de formigues i humans, però no em veia amb cor, tampoc, d’agafar-lo i llançar-lo al contenidor; m’hi he assegut devora, amb el llibre de poemes que havia triat per a aquell matí, i li he llegit en veu alta, cerimonial, El bosque, mi padre, de Papusza –la primera poeta gitana que va publicar versos en romaní. Papusza conjura: “Tal como canta el bosque,/ así bailan los gitanos,/ ligeros como una pluma/ firmes como una piedra·. La còrpora d’aquell corb marí jove responia a aquesta descripció, i igualment hi encaixava el record que tinc dels moviments de la Sole –salvatges, segurs. Amb ella i amb els veïns, tothora ballàvem; la canalla ballava i cantava, tothora, agafada de mans.

Al poema central del llibre, Papusza canta “lo que los alemanes nos hicieron en Volhynia en 1943 y 44”, i explica com, enmig de la inhumana tragèdia, un centenar de gitanos van arrancar una dansa que els va salvar de la mort. Normalment, a l’agost, es recorda la Zigeunernacht (la massacre de gitanos als camps d’Auschwitz-Birkenau); tanmateix, enguany, com moltes altres commemoracions importantíssimes per al nostre futur, ha passat desapercebuda enmig de la preocupació única, general, homogènia. La preocupació que es pretén disminuir amb el distanciament de la canalla, de la pobra canalla maleïda, condemnada a no compartir totes aquelles estones que van lligades a l’escola, però que no són les lliçons pròpiament. La canalla que tindrà prohibit ajuntar-se, prohibit ballar.