A Espanya, en aquests moments, hi ha tres tipus de manifestacions: les dels que volen la independència de Catalunya o almenys que sigui legalment possible, les dels que volen mantenir la unitat com a valor suprem i les dels que demanen diàleg, que en ‘parlem’ serenament. Milions de persones al carrer, especialment a Catalunya però no només allà, reivindiquen la independència, unes vegades amb serenor i d’altres amb alegria. Els que s’han definit sota el lema ‘Parlem’ també han omplert places amb la seva demanda convertida en prec. Però és quan surten els unionistes que hi ha marro. No cometré la injustícia d’assimilar la violència a la voluntat de mantenir la integritat territorial de l’Espanya actual, malgrat les porres dels policies a Catalunya i l’agressió a la paradeta de l’ASM a Palma o a uns ciutadans davant la porta de l’ANC de Barcelona. Però l’empirisme palesa que només hi ha violència a les seves manifestacions i que fins i tot amb ells els lemes deixen de ser festius, reflexius o reivindicatius per convertir-se en agressives consignes que demanen eliminar l’altre (‘ellos’ del crit “¡a por ellos!”). Són minoria, segur, però genèticament franquistes, malgrat que al segle XXI les càmeres de vídeo no es poden combatre amb les eines de l’“alzamiento nacional”, almenys a l’Europa que amb hipocresia es vol reconèixer com a epicentre de la civilització. Però no ho tenen en compte ni els responsables de la violència institucional ni els irresponsables que s’afuen sols. I així com perden la narració, per molta postveritat que hi posin els mèdia d’obediència castellana, incrementen les amenaces. Si els partidaris del dret a decidir mantenen el cap fred, perdran els que només saben vèncer.