Voler-se contagiar d’òmicron?

Se suposa que no hauríem de voler contagiar-nos d’òmicron només per passar-lo d’una vegada per totes. Article rere article, els experts adverteixen que no intentem enganxar el virus amb l’esperança de deixar-lo enrere.

Podríem acabar contribuint a la tensió insostenible del sistema sanitari, diuen, o passar el covid a algú més vulnerable que nosaltres. Els tractaments seran millors i els tindrem més a l’abast d’aquí uns mesos. Per tant, tot i que el meu impuls davant d’una realitat tan trista com aparentment inevitable era voler agafar la malaltia com més aviat millor, he pres totes les precaucions que m’han dit que prengui, i unes quantes més i tot. Fins aquesta setmana, quan m’he trobat fent proves de coronavirus a tothom a casa i amb ganes de que aparegués una segona línia vermella, com fa anys, quan estava intentant quedar-me embarassada.

El meu fill de nou anys va donar positiu dimarts al matí, després de despertar-se queixant-se d’un lleu mal de coll. Sovint em fa pànic quan els meus fills estan malalts, però aquesta vegada vaig sentir una estranya calma resignada. L’esforç per evitar el covid ha dominat, en diferents graus, la nostra vida durant gairebé dos anys, i ara, vaig pensar, podria deixar-me anar. Les autoritats sanitàries recomanen que posem la mascareta als nostres fills infectats mentre som a casa, però no em va passar pel cap. Vaig suposar que, donada l’extrema infecciositat de l’òmicron, tots el tindríem aviat. La meva filla va donar negatiu, però em va semblar responsable que es quedés a casa i no anés a l’escola. Esperava que després d’un parell de setmanes terribles, això s’hauria acabat per a nosaltres. Em vaig imaginar un hivern ple de sopars interiors càlids, pel·lícules i cites de joc amb famílies que no s’haurien de preocupar perquè els encomanéssim el covid.

Així que hem estat esperant una setmana. I fins ara, no ha passat res.

Però aquest temps m’ha permès reconèixer el meu privilegi. La meva família està sana, vacunada i té assegurança mèdica. Els símptomes del meu fill van durar menys d’un dia. Estar sense cangur és una merda, però per a nosaltres no és una calamitat; el meu marit i jo tenim una feina flexible i un cap comprensiu. (Em preocupava que el meu fill pogués infectar la nostra mainadera dilluns, però fins ara ha donat negatiu.) El meu marit va portar un munt de tests ràpids de la feina i vaig trobar una farmàcia que me’n va poder vendre uns quants més. Ara estem bé i probablement encara estarem bé si el covid ens enganxa.

Però aquests llimbs, que ara pateixen tota mena de famílies, són horribles. És difícil estar bé quan esperes estar malalt de manera imminent. Diuen que les persones contagien un o dos dies abans de presentar els primers símptomes i dos o tres dies després, i que el virus triga uns tres dies a incubar-se. Així que, tot i que em sorprèn que la resta de la meva família encara no el tingui, el podríem tenir fàcilment aviat. No m’havia plantejat la pitjor possibilitat de posar en marxa les quarantenes: si cadascun de nosaltres passa dies de malaltia separats. Només vull que s’acabi tot plegat.

Per descomptat, tot i que les quarantenes esglaonades serien extremadament desagradables per a nosaltres, probablement són desastroses per a aquells que no poden treballar a distància. Tot i que als Estats Units les persones només han d’aïllar-se durant cinc dies si no tenen símptomes, a la ciutat de Nova York els nens no poden anar a l’escola durant 10 dies. D’aquesta manera, les persones amb més d’un fill podrien estar tancades a casa durant setmanes.

Des que l’òmicron va aparèixer a casa meva, n’he après una cosa estranya. És, com tots sabem, catastròficament transmissible. No obstant això, un cop ho vaig començar a preguntar, he quedat sorpresa de quantes famílies conec, totes vacunades, en què alguns membres l’han agafat i d’altres no.

Els dos nois d’una amiga el van enxampar, mentre que ella i el seu marit es van mantenir negatius, tot i que cap d’ells portava mascareta a casa. La dona i els tres fills d’un altre amic van tenir el virus durant les vacances de Nadal, mentre que ell el va esquivar, fins a aquesta setmana, quan ha donat positiu. La filla d’un amic el va agafar i, com jo, va fer quedar el seu altre fill a casa i no el va portar a l’escola, pensant que ell també l’agafaria, però no el va pas contraure, i ella tampoc. Una persona que conec de la feina va cuidar la seva dona, que estava molt malament, sense infectar-se mai.

Parlem tant de com l’òmicron està esquivant les vacunes que és fàcil oblidar que de vegades no ho aconsegueix.

Per tant, el problema amb intentar acabar amb l’òmicron contagiant-nos és que potser no depèn de nosaltres. Si vius amb altres persones, no pots simplement serrar les dents i decidir que ja està, que l’agafaràs i te’n deslliuraràs d’una vegada.

Déu sap que entenc el desig de fer-ho. Després de 22 mesos d’aquesta pandèmia, estic psicològicament esgotada. En aquestes circumstàncies, passar unes setmanes arrossegant una mala grip sembla preferible a l’ansietat perpètua i al cansament i a pensar constantment en les altres persones com a possibles focus de virus.

Potser és fàcil per a mi dir-ho ara, però un període discret de malaltia, si les probabilitats estan a favor meu i no tinc gaire covid, sembla més fàcil de suportar que una lluita prolongada i probablement inútil per eludir la malaltia. En poques paraules: no puc més. Estic disposada a rendir-me.

Però al virus això no li importa. El desig d’acabar amb l’òmicron és el desig d’exercir una mesura de control sobre una situació que és incontrolable. Aquest interregne, d’esperar a veure si la resta de la meva família emmalalteix o no, és un recordatori del poc control que en tenim realment. És terrible.