Voler la mar i les arenes
És allò que volen el Marroc i Algèria, dos estats fronterers que haurien de ser bons veïnats, però aquest desig de voler-ho tot i de no estar mai assaciats els impossibilita viure en pau, l’un al costat de l’altre. Resoldre aquest antic conflicte sembla un impossible, però la pregunta clau és per què viuen amb aquesta tensió constant i com hi han arribat? Què hi ha darrere d’aquesta rivalitat?
El to de veu de Benaissa és contundent: “No vull morir pel rei del Marroc. Si vol guerra, que hi vagi ell!”. La conversa està força animada al local de kebabs, just al costat de la rodona presidida pel vell pont de Son Carbonell. D’ençà de l’obertura del primer local de kebabs a Europa ja ha plogut. Era a Berlín el 1971 de la mà d’un immigrant turc anomenat Mehmet Aygun. He quedat amb en Benaissa, de vint-i-cinc anys, venedor de fruita, i en Mohammed, de vint-i-un, que treballa de fellah a marjal. Fa temps que m’interessa el que passa al Magreb, cal reunir les peces que falten.
La mobilització per part de l’exèrcit del Marroc de joves entre devuit i vint-i-un anys fa setmanes que ha començat, però pensam que no arribaran a les mans, em diuen. “I si us criden a vosaltres, què fareu?” –deman. Els dos em responen a l’una: “No hi anirem, som joves i no volem morir o que ens enterrin al mig del desert on les nostres mares no ens podran plorar. Fa anys que el rei compra armes, ho gasta quasi tot, milions i milions que podrien donar feina a la gent o servir per fer escoles. Allà els joves no tenen futur, tot el dia estan amb les mans plegades sense fer res. Diuen que els americans, els francesos i els jueus d’Israel s’estan inflant amb tantes armes que venen”. La conversa puja de to, i la resta d’homes del local ens miren encuriosits. S’acosten i fem rotllada.
Trec el tema de l’hospitalització a la Rioja del líder del Front Polisario, Brahim Gali. També els explic la guerra del 1962-63 –en francès: Guerre des Sables– per unes fronteres poc definides a la zona del Sàhara. El Marroc volia arribar fins a Tindouf, i Béchar, per guanyar més arena al desert, el somni del Gran Marroc. A la premsa de l’època parlaven de dues línies fronteres: la de Varnier (1912) i la de Trincke (1938). En Mohammed i en Hahmed, que acaba d’arribar, posen cara de pomes agres.
—No en sabem res del que ens estàs contant, encara no havíem nascut. A l’escola del Marroc no ens varen parlar d’això que ens dius. A més, no volem guerra amb ningú, tots tenim amics algerians i són bona gent, que ho passen malament. El seu govern també compra molt d’armament per matar marroquins i els seus joves han de venir en pastera fins a Mallorca perquè no troben feina. La majoria es volen casar i no tenen doblers per casar-se. A l’Islam per estar amb una dona has d’estar casat. Que no els has vist la cara quan baixen de les pasteres?
En Benaissa és el més punyent:
—Aquesta crisi que tenen el Marroc i Algèria va començar quan el nostre rei es va fer amic d’Israel –acords d’Abraham–. Aquests són realment els que mouen el mercat d’armes, i juntament amb els americans i francesos compren els minerals que treuen al desert. Uns doblers i una riquesa que no arriben a la gent.
L’ambient del local és indescriptible. Els amazics són gent reservada però estan preocupats pel que pugui passar i les notícies oficials que els arriben del Marroc saben que no són de fiar. Els de més edat no havien pensat en les coses que diuen els joves. El rei és el rei i és la màxima autoritat del país, no se’l pot qüestionar, diuen.
Els parlo de moltes coses que no saben. Els sorprèn, i molt, l’alta capacitat en drons militars del seu país, les noves tecnologies de què disposen i que ja saben manejar. N’hi ha prou de veure els duríssims atacs dels darrers mesos contra les tropes del Polisario.
Aquesta aposta tecnològica dron, de part del Marroc, té certes similituds i està influïda per la recent guerra de Nagormo Karabakh. N’és una prova l’adquisició marroquina de drons de manufactura israeliana i turca semblants als operats per l'Azerbaidjan, claus en la consecució de la victòria sobre Armènia. És per això que el Marroc es consolida com un operador de primer nivell, amb una flota dron heterogènia, capaç d'efectuar un ampli ventall de missions. Aquests sistemes nous d’armes, juntament amb l'accés preferent als mercats de defensa israeliana i turca, poden situar el Marroc en un lloc destacat per aconseguir l'hegemonia local. Algèria no vol quedar darrere i ja ha adquirit recentment 24 drons d'atac de fabricació xinesa, per la qual cosa es preveu una cursa armamentista en la qual els drons tindran un paper decisiu. Les escoles, les xarxes d’aigües potables, les carreteres i els hospitals poden esperar, i si han d’emigrar un grapat de milions de súbdits tampoc no passa res. Ens enviaran doblers, diuen els de Rabat, que cada dia miren el mapa del Gran Marroc, publicat pel setmanari Al-Alam el 1963. El desig de casar-se també pot esperar, o no?
Pere Perelló és escriptor