Voler recuperar drets lingüístics sense apostar per garantir-los
Qualsevol persona que sigui conscient de l’existència a les Balears d’una llengua pròpia –en sigui o no en sigui usuària– pot comprovar en el dia a dia fins a quin punt el català es troba més que minoritzat en el comerç. Segur que la clamorosa absència d’atenció en català a una part més que significativa de les botigues de les Illes té molt a veure amb el creixement de franquícies i cadenes de tota mena davant la minva del comerç local. També amb el fet que els grans magatzems predominen cada cop més per sobre de les petites botigues. Sigui pel motiu que sigui, el cert és que, una vegada més, tenim un àmbit de la vida dels habitants de les Balears –un àmbit de concurrència per part de tothom– en què els seus drets lingüístics es veuen vulnerats de manera quotidiana, reiterada i massiva.
Davant aquesta realitat, qualsevol iniciativa legislativa que prevegi protegir, fomentar i sobretot garantir els drets lingüístics de tots els ciutadans balears és benvinguda. Què passa, però, en el cas de l’avantprojecte de llei de protecció de les persones consumidores i usuàries de les Illes Balears que prepara el Govern de Francina Armengol? És cert que dedica un article a protegir els drets lingüístics. És cert que, amb la destrossa que, en l’àmbit de la llengua catalana, va fer José Ramón Bauzá quan presidia el Govern, feia set anys que els ciutadans d’aquestes illes no tenien una llei de consum que tingués en compte els seus drets lingüístics i els emparàs. És cert que a l’esborrany de l’avantprojecte de llei hi ha mesures que promouen la conscienciació d’aquest dret, així com altres que poden fer que la presència del català al comerç es faci sentir més. Però també és cert que, així com es prepara el redactat, tot apunta que es vol fer la sensació de recuperació de drets lingüístics sense voler fer una aposta ferma per garantir-los de bon de veres. Si una persona no té dret a triar la llengua oficial en la qual vol ser atesa en un comerç, no té el seu dret lingüístic garantit.
Per fer aquesta passa, de moment feble i insuficient, l’Executiu de pacte d’esquerres s’ha estorbat una legislatura i mitja. I si la fa, com sembla que la farà ara, ni tan sols garanteix els drets en la mesura que es tenien abans que Bauzá els aniquilàs. La Llei del 2001, del temps de la presidència de Francesc Antich, oferia més garanties, tot i que no fossin les òptimes per a una consideració almanco igualitària per a l’ús de les dues llengües oficials. El Govern d’Armengol, amb la presència de MÉS, hauria de ser més contundent en aquest sentit. Potser bastaria que es respectàs l’Estatut d’Autonomia.
