Voleu aturar l’extrema dreta?

Luis de la Fuente, el nou responsable de la selecció espanyola de futbol, sembla un personatge interessant. Nascut a la Rioja i forjat al planter de l’Athletic, ha tocat totes les tecles en el món del futbol, des de l’esport de base fins a la selecció sub 21, passant pel mític Athletic de començaments dels vuitanta, una època en què el món i el futbol encara es podien permetre els principis i la diversitat.

En les entrevistes concedides com a nou responsable de la selecció absoluta, ha deixat entreveure un perfil artesà, basat en el realisme i el gust per la feina: “Per triomfar en el futbol s’ha de jugar molt bé... i mil detalls més. El que és realment important són aquests mil detalls”. Un oasi de sensatesa i autoexigència en un món extasiat per l’efectisme i el postureig.

Les declaracions del tècnic contrasten amb l’acusada tendència actual a cercar receptes màgiques i solucions miraculoses, que ens evitin haver de recórrer a la metodologia tradicional: dedicació, constància, reflexió, feina... Feina has dit? Una piulada i va que xuta!

La nostra preferència per les fórmules màgiques –les que solucionen el problema sense haver-hi de dedicar gaire esforç– s’havia centrat tradicionalment en objectius més aviat banals –perdre pes, estar en forma, deixar de fumar... Aquest camp havia demostrat una clara fascinació pel naming –Dukan, Paleo, Atkins, Pronokal...– i havia desplegat una considerable dosi de creativitat i exotisme de panfonteta en productes, aplicacions, horaris, rituals... Màrqueting i taumatúrgia a l’abast de les classes populars.

A poc a poc, però, la impostació i la buidor han eixamplat el seu abast i han anat colonitzant esferes de la vida humana molt més transcendents i, antigament, més racionals i mesurades: el periodisme, la política, la vida institucional... que sovint han quedat reduïdes a pura façana. És l’imperi del titular, de la consigna, de la pancarta, del cop d’efecte, de la mirada curta, del lideratge efímer, del missatge ampul·lós, del nominalisme a ultrança. I aquí s’acaba tot. No hi ha res al darrere.

Som esclaus d’una confusió terrible. Tradicionalment, els processos humans s’assentaven en el món real i se centraven en la feina, el rigor i la reflexió, la investigació i l’anàlisi, el debat intern i l’argumentació... i, és cert, de vegades s’oblidava la importància de dedicar una part de l’energia a la comunicació de la proposta cap a l’exterior. Amb el temps, però, hem basculat cap a un model exclusivament publicitari. Ara les persones i les entitats es comuniquen contínuament, encara que no hagin fet res destacable ni tenguin absolutament res a dir.

I és en aquest escenari de cartó on nien els populismes d’extrema dreta que tant ens desconcerten i als quals no sabem donar resposta: Denunciar? Ignorar? Parlar-ne? Escandalitzar-se? No entrar en el joc? Sovint ens proposam actituds altisonants de tolerància zero i acabam fets un embull amb el “cordó sanitari”, que no sempre és bo de gestionar. El resultat són més titulars, més consignes, més declaracions aparatoses, dramàtiques posades d’escena, missatges encara més teatrals... Augmenta la temperatura, però no avançam. Només en parlam.

Els ‘demòcrates’ es proposen sovint establir ‘murs de contenció’ per aturar l’extrema dreta que, per ara, se les arregla bastant bé. I és curiós que apel·lem a l’aixecament d’aquests dics, ara que hem deixat caure tot el que hauria representat un escenari segur: el món analògic, la feina concreta i la comunitat real. Una autèntica ‘marjada social’ contra la torrentada populista que erosiona i esbaldrega la convivència i la cohesió.

La pèrdua de múscul social dels sectors progressistes és massa evident. També entre les entitats, que sovint queden reduïdes a comunitats virtuals amb departament de màrqueting i gestoria de subvencions. Massa desafecció pel món real i l’acció directa. Necessitam tocar de peus a terra i posar-hi les mans. Urgeix una desvirtualització general.

Tot i que ha de ser una part important de la seva tasca, la societat civil no pot continuar limitant-se al rol de ‘lobby’ virtual. La prioritat és tornar a crear comunitat i a generar xarxes reals de comunicació, cooperació i contacte interpersonal a l’estil de les antigues societats de socors mutus o de les poderoses xarxes de voluntariat més recents. 

Les entitats progressistes i de país han de recuperar la voluntat transformadora a través de l’acció real: cursos, dinamització, intercanvi, programes per a joves, projectes d’integració cultural i social, grups de voluntariat, xarxa activa i presencial amb objectius concrets... al servei d’un ambiciós programa de reconstrucció social.

Tota la xarxa que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres, per dir-ho a la maniera fusteriana. No n’hi ha d’altra.