Volíem la independència i estem defensant 'Cavall Fort'

Via Catalana Diada Onze de  Setembre, Arenys de Mar, 2013
11/09/2023
3 min

1. Volíem la independència i, tot d’una, ens hem trobat defensant el Cavall Fort. Fa 10 anys, tal dia com avui, vam fer la cadena humana des del Pertús fins a Vinaròs. La imatge va fer la volta al món. La Via Catalana va ser, potser, la nostra hora sublim. 1.600.000 persones ens vam agafar les mans sota un lema inequívoc: “Cap a la independència”. Una dècada després, fruit de la repressió implacable, de mesurar malament les forces, del desencant amb els polítics, de les misèries de partit i, diguem-ho tot, de tres anys de pandèmia en què la prioritat ha estat sobreviure, farem una manifestació que difícilment passarà als llibres d’història. Molt serà si no ens xiulem entre nosaltres i no assenyalem traïdors entre la multitud. De moment, per tenir la festa en pau, l’acte d’avui s’ha basat en el mínim comú denominador: defensar la nostra llengua i, de passada, la seva unitat. És molt greu –i trist i angoixant– que, a aquestes altures de civilització, el català sigui vist com una nosa, un idioma de tercera que parlem per tocar la pera a la llengua comuna de tots els espanyols. Creure que una magnífica revista infantil com Cavall Fort adoctrina la quitxalla pel sol fet d’estar escrita i pensada en català, explica moltes coses d’aquesta Espanya-Rubiales obtusa i plena de prejudicis enverinats.

2. Com més Vox, menys català. Aquesta és la màxima que no només s’està acomplint sinó que, a més a més, dona vots. Ciutadans, aquest partit que abans de desaparèixer del tot encara aconsegueix que la Unió Europea retiri la fotografia d’una urna, va marcar el camí del rèdit electoral. L’odi a la llengua es concreta al País Valencià amb la supressió del català de les escoles d’una pila de comarques i en la castellanització de les xarxes socials de les conselleries on, pràcticament, ha desaparegut el valencià. A les Balears, el català ha deixat de ser requisit per treballar a la sanitat pública. I a cada bugada hi perdem un llençol. Això sí, gràcies als 14 diputats independentistes a Madrid, al Congrés ja contracten traductors simultanis de català, euskera i gallec. Per una vegada, s’han jugat les cartes amb intel·ligència i se n’ha tret partit. Davant d’aquest pas històric per les llengües cooficials a Espanya, un senyor d’Ourense com Núñez Feijóo posa el crit al cel. S’escuda en motius econòmics i de comoditat comunicativa per estar-hi en contra. No ha entès res.

3. Carme Junyent, lingüista de capçalera perquè en sabia molt i perquè tocava de peus a terra, se n’ha anat d’aquest món deixant-nos un últim missatge-regal. El seu article pòstum, "Morir-se en català", és una lliçó de vida. Una experta en llengües amenaçades formula, a l’últim revolt, una pregunta retòrica: “Quina llengua s’ha d’emprar preferentment, la del pacient o la del metge?”. El diagnòstic de Junyent és precís. “Els professionals de la medicina, i especialment els seus formadors, haurien de tenir clar que la llengua forma part del tractament”. El remei, enmig de l’imperialisme lingüístic, és molt complicat.

4. Maria del Mar Bonet ha estat notícia per haver rebut la Medalla d’Or de la Generalitat, al costat de Marta Pessarrodona i Eliseu Climent. L’artista mallorquina va explicar que, de tant en tant, encara avui li pregunten per què canta en català. La millor resposta a aquesta qüestió absurda és la que va donar Montserrat Roig. “Si em pregunten per què escric en català, se m’acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i tercer, perquè em dona la gana”. Maria del Mar Bonet diu que canta en català “sense complexos d’inferioritat”.

És la millor manera d’anar pel món. Amb orgull, sense acotar el cap i fent-nos respectar per lluir la nostra joia més valuosa: la llengua.

stats