L’Ajuntament de Barcelona fa un anunci demanant la participació ciutadana. Diverses veus, masculines i femenines, fan propostes de millora de l’entorn on viuen. “Jo vull que es construeixi un poliesportiu”, diu l’un, posem pel cas (cito de memòria). I llavors, la veu institucional et convida a fer propostes “pels barris”.
Llibres mítics de la meva infantesa com El zoo d’en Pitus, d’en Sebastià Sorribas, o I tu què hi fas, aquí?, d’en Joaquim Carbó, et feien envejar aquesta vida veïnal, solidària, propera, participativa, pacífica de Barcelona. Però són llibres que responen a una època en què es podia ser pobre o modest, però l’habitatge no era un problema. Els lloguers eren indefinits i els habitatges, doncs, per sempre. Vull dir que és només sabent que no et faran fora d’un lloc que es pot “voler” fer barri. Sabent que no vindrà un fons voltor a expulsar-te, no hi haurà un empresari que vulgui fer pisos turístics, no et diran que el lloguer és per a cinc anys i ja veurem què passa, no tindràs el mercat ple de turistes. No tindràs, no cal dir-ho, una hipoteca variable que no pari de pujar, i que t’obligui a una assegurança de vida caríssima, que no et permeti massa més que comprar pernil dolç envasat i tomàquets amb el mateix gust que un motxi. És difícil embrancar-te per un poliesportiu en un lloc on no saps si viuràs sempre. “No tenir on caure mort”, que deien abans, vol dir no tenir una propietat.
Al 210 del carrer de Viladomat, de Barcelona, els veïns estan mobilitzant-se perquè al pati de l’illa hi estan pintant les caselles d’un futur pàrquing. Les finestres d’alguns pisos estaran a un pam del tub d’escapament dels cotxes aparcats, una idea que faria infartar Ildefons Cerdà. Vull dir amb això que “participar”, més enllà de gaudir de les festes, dels parcs i dels comerços, quan no estàs arrelat es fa només de manera reactiva.
