Una volta als Ramon Llull
No sé en quin moment es va posar de moda que les comunitats autònomes celebrassin el seu dia festiu amb una gala que honrés il·lustres de la regió. Tota aquesta ostentació és temptadora des d’un punt de vista polític i podria ser una bona idea si l’execució fos una altra. El llistat de premiats és una reguera de noms de persones, associacions o iniciatives que es barregen sense ordre ni concert per complir la quota obligada per illa. L’esquerra afegia la d’igualtat, mentre que la dreta no mira tant aquestes històries i s’atura a atendre les feines, per exemple, de l’Església. Després de l’absurd reconeixement a la reina emèrita l’any passat (gest servil que retrocedia als temps de Matas), enguany han concedit dues medalles de la Comunitat a un esportista (un altre dels grans valors del PP, sempre per sobre de la cultura) i a una advocada amb dècades servint al partit. No seré jo qui qüestioni els mèrits professionals de la darrera, però, més enllà de l’ètica, està l’estètica i reconèixer un dels teus amb el premi gros és massa obvi.
Més enllà de les quotes i els guardons esclaus d’una conjuntura molt específica (el de l’ajuda per la dana de València), n’hi ha uns altres com el concedit a Vicky Luengo (ara Victoria Luengo), una actriu d’indubtable talent, però amb una relació amb les Balears que sembla limitar-se al fet d’haver nascut a Palma. No hi ha més que donar un cop d’ull al llistat per trobar premis que complimenten, en alguns casos, als afins. I uns guardons de la comunitat autònoma haurien d’intentar ser neutrals o cenyir-se a criteris purament professionals. Aquesta petició és una utopia mentre no existeixi un jurat independent i expert que deliberi en funció de les candidatures presentades i sense cap ingerència. Són els mateixos equips polítics els que mercadegen amb els reconeixements. Un en diu un nom, un altre en diu un altre; un altre pronuncia ‘ja li toca’ i més tard es posa l’equilibri entre totes les illes.
El Govern podria intentar implicar la ciutadania amb els premiats i fer activitats entorn dels il·lustres; que tot això no quedés en una gala d’autoconsum que no desperta el més petit interès. Des de fora queda una sensació de mescla mal agitada, encara que potser és massa demanar a una jornada com l’u de març, una entelèquia de comunió entre illes que es viu simplement com un dia fantàstic per no fer feina. Tret que caigui en dissabte.
