Al voltant d’un humil pont del tren a Bunyola

Les línies doblegades aprofitant les forces de compressió permeten unir espais amb fermesa i capacitat de suportar molt de pes. Una de les seves aplicacions habituals la trobam a la xarxa ferroviària. Molta història, moltes històries, molts accidents geogràfics salvats, molt de pes i qualque disbarat han aguantat i aguanten els ponts de tren en forma d'arc.

De ponts de tren, n'hi ha de tota mena. Alguns, d’indultats —amb ferides— al darrer segon, com el de Gaspar Bennàssar, a Palma, gràcies a una decidida acció ciutadana, i d'altres, deteriorats, com l'impressionant de les Set Boques, a s'Arenal, que salva uns setanta metres del llit del torrent de Son Verí. La línia del ferrocarril inaugurada a principi del segle passat unia Palma i Santanyí. El seu deteriorament —per ara incipient— s'ha d'entendre en el sentit patrimonial més ampli de la paraula —pintada vandàlica inclosa a una pilastra—. A més de promoure'n la neteja i rehabilitació, caldria que les institucions —Ajuntament de Llucmajor i Consell de Mallorca— començassin a pensar a catalogar-lo i declarar-lo Bé d'Interès Cultural.

Hi ha moltes altres delicadeses arquejades no tan significades i poc conegudes. Parlaré d'una.

Pareix mentida, però encara queden racons de serenor a la nostra terra. No deixa de sobtar-me la tranquil·litat que transmet el camí de sa Cantina. És al costat nord del turonet de l'hospital de Caubet, relativament a prop de la macabra xemeneia del sanatori —semblant a les d'Auschwitz—, la del forn on incineraven els cossos de republicans ajusticiats durant la Guerra Civil. Si voleu documentar-vos sobre aquells fets terribles, podeu llegir un article ben interessant d’Antoni Janer Torrens, Caubet, la muntanya màgica mallorquina, publicat a l’ARA Balears, el qual fa referència a un treball de la historiadora bunyolina Bàrbara Suau Font.

Aquest carreró asfaltat el varen batiar com de sa Cantina perquè, mentre construïen el sanatori, la possessió de Caubet Nou tingué aquest ús.

El camí comunica la carretera de Sóller amb la vila de Bunyola. Per arribar-hi, l'heu d'enllaçar amb el de Son Serra i després endinsar-vos en el preciós camí de Caubet, pel qual —si no us despistau— arribareu a la plaça del poble. Si obriu un mapa, ho veureu més clar.

Darrere un revolt del camí de sa Cantina, ens espera un redol d'aquells que en diuen de postal. Un pontet d’arc voltat permet al tren de Sóller travessar-lo alhora que nosaltres som engolits per la claror de la seva única boca.

L’escriptura mental que faig habitualment sobre la bicicleta l'altre dia va tremolar amb l’impacte visual que em causà veure tacada la pedra superior del costat est de l'arc.

Algú s'havia pres la molèstia d'enfilar-s’hi amb estris agressors i malferir aquella —per a mi— bella obra amb una horrorosa —totes ho són— pintada vandàlica.

El parell de signes retolats —qui sap què volen dir, i tampoc no ho vull saber— supòs que donarien per fer un estudi científic sobre la motivació que tingué l’artífex per estampar-los-hi. Em costa molt d’entendre la satisfacció que pugui suposar deixar marques com aquesta al nostre patrimoni. La mida i abast de l'acció no són tan importants com el fet que representen la inauguració d’un nou llenç, que hauria de ser netejat com més aviat millor.

Si no vaig malament, amb la concessió, la responsabilitat de fer-lo net és de l’empresa Ferrocarril de Sóller. Aquestes línies podrien servir per demanar-li que esborri la pintada abans que l'efecte crida ens doni més sorpreses desagradables.

A la foto no hi veureu el detall vandàlic perquè l'he esborrat digitalment. Només faltaria que en féssim publicitat, cosa que en el fons és el que cerquen aquests agressors del patrimoni material, que ens obliguen a contemplar els seus 'pensaments' sobre propietats alienes.

Continuant cap a Bunyola pel camí de Caubet, el seu encís i el gaudi de la panoràmica del bosc de sa Comuna ens ajuden a passar el tràngol.

Afrontat el darrer i empinat revolt apareix la primera edificació del poble: Can Mas. És un casal majestuós per rehabilitar, folrat de pedra, que ens torna a enflocar una altra sabatada a la cara: la planta baixa està tota estampada de pintades vandàliques de cap a cap.

Em recuper del nou ensurt fent un cafè a la plaça. Tanc el 'processador de textos intracranial' i, mirant la roda de davant –per no veure res més–, enfil cap a la carretera de Sóller.

En arribar a la rotonda, inevitablement he d'aixecar la vista i top amb una mostra de 'la importància' que el nostre Govern dona al transport públic: ha fet col·locar devora l'aturada del TIB un fanal que permet que, amb el pam d’ombra que projecta, una dona s'arreceri amb el seu infant dels trenta-quatre graus que fa al sol. Si fóssim a l'hivern i plogués una mica de costat potser 'no' es banyaria gaire. Qualsevol dia sortirà la foto d’aquest bocinet al Der Spiegel i llavors hi instal·laran 'quatre' marquesines. De moment, l’ombra apareix a l’ARA Balears; veurem si se’n fan ressò.

Astorat, torn a encendre l'ordinador. Escric dues línies. Afortunadament, en entrar al camí de Raixa, forat les dues rodes i a la fi puc acabar aquest interminable itinerari matinal.

Arribat el moment de fer la crònica artística, encara valor la preservació dels raconets agredits i em sorgeix el dubte de si contribuesc a massificar-los. El fet que, malgrat que sigui el camí de sa Cantina, no hi hagi cap bar m’aporta una certa tranquil·litat.

Jaume Pla Forteza és inspector de Policia Local jubilat