A voltes amb la regeneració de la democràcia

La nostra democràcia fa estona que presenta falles de sistema. El 15-M va ser-ne una primera advertència, en un context en el qual la gestió política de la crisi només va beneficiar uns bancs rescatats amb diners públics, mentre la gent s’ofegava i la corrupció havia impregnat el sistema polític. 13 anys després, aquells presumeixen d’uns beneficis immorals en una societat on un de cada tres infants es troba en situació de pobresa. La corrupció ja no és percebuda com un problema greu –com demostra el tancament exprés de l’Oficina Anticorrupció i la poca reacció a les noves xoriçades de tota la vida–, i l’‘opinió pública’ (que sempre és fabricada) ha desplaçat el focus d’atenció a temes com la immigració, que feim servir de cap de turc de tots els mals, com si a les Illes aquesta no fos la conseqüència d’un model econòmic i turístic d’explotació intensiva cada cop més qüestionat i qüestionable.

Per això, quan Pedro Sánchez i els seus parlaven fins fa quatre dies d’Espanya com una “democràcia consolidada” no feien més que fer-nos pensar en l’elefant de Lakoff, ben igual que els jutges del Suprem: si l’esmentes, és que no està tan consolidada. Dit això, bé està que tot un president de govern plantegi ara, quan li ha tocat a ell, que aquesta democràcia mereix ser regenerada. Aquestes notes, doncs, volen ser una contribució a un debat i tanta sort que, en el futur pròxim, a un pla, per tal d’abordar seriosament la qüestió.

Solc explicar als meus estudiants el funcionament de les democràcies liberals com un triangle on hi ha d’haver un cert equilibri entre els seus costats, això és: entre el mercat (el món de les empreses), l’estat (l’esfera d’allò públic, inclosos els tres poders de l’estat i els diferents nivells administratius) i la societat civil (des dels sindicats a les associacions de famílies d’alumnes).

Fa dècades que la deriva del capitalisme caníbal ha desbaratat del tot aquest triangle, i el mercat ha colonitzat tant l’esfera pública com la social, la d’allò comú. Tenim mil exemples d’això, que van des de les retallades i les privatitzacions del tàndem Thatcher-Reagan a la desregulació de normes que han fet més difícil la vida a la majoria, fins a dur a la pràctica desaparició del que un dia foren les ‘classes mitjanes’. De la mateixa manera, el compromís social i l’acció cívica han estat mercantilitzades, gairebé fagocitades per empreses que ara ofereixen serveis consumibles que substitueixen la solidaritat i suport mutu d’altres èpoques. 

Pel que fa al regne d’Espanya, aquesta deriva és observable en molts aspectes, entre ells, el procés de concentració de capitals reforçats crisi rere crisi i generador d’oligopolis energètics, bancaris i mediàtics amb vasos comunicants entre ells i amb una ‘casta’ política que continua existint entorn dels partits del bipartidisme i dels seus satèl·lits. Igual que a escala mundial tenim personatges com Elon Musk, amb més patrimoni que molts països plegats, aquí tenim grups empresarials i financers amb molt més poder que parlaments i governs sencers. Poder suficient com per modelar l’acció política al seu vent. Perquè a la democràcia espanyola no hi ha contrapesos: hi ha piconadores de vots i de persones amb desitjos de transformació. La lentitud i la ineficàcia de les mesures per garantir el dret a l’habitatge són una bona mostra d’aquest poder. El lawfare judicial i mediàtic, també. La intoxicació de l’opinió pública i la polarització social, tres quarts del mateix. I aquí no valen equidistàncies: són els amos del mercat a través de partits funcionals als seus interessos i pseudomitjans que propaguen la mentida i l’odi.

La democràcia espanyola té altres dèficits que aquí no hi ha temps a detallar, però n’esmentaré dos més, per concloure. El primer: la negació dels drets polítics d’una part important de la societat com és la població migrant. En el cas de les Balears, parlam de gairebé una de cada quatre persones que no pot votar pràcticament cap dels comicis que es convoquen. Ben igual que en temps del caciquisme i el vot censatari. No he sentit encara cap partit parlar d’això com un problema. En canvi, sí que hem vist aquests dies la dreta i la ultradreta negar els drets humans i l’auxili a les persones migrants en situació de vulnerabilitat.

El segon, l’absència de democràcia a les empreses i, per tant, a la gestió de l’economia, que travessa el gruix dels problemes de la societat i de les nostres vides. Gairebé mig segle de l’aprovació de la Constitució, la llibertat sindical –i, per tant, la representació dels treballadors i treballadores– no està permesa en moltes empreses, incloses algunes amb molt pes a la nostra societat i a qui els governants estenen l’estora vermella.

Qualsevol projecte de regeneració democràtica passa, doncs, per reequilibrar aquest triangle de poder i per enfortir el pes tant d’allò públic, com de la societat civil organitzada. Només d’aquesta manera es preservarà, lliurement, allò comú.