Voluntaris... de Protecció Civil
Era un dissabte vespre, una hora abans de mitjanit de l’11 de novembre del 2017. Ens donaren la notícia que un vaixell, encès en flames a la bodega de càrrega, es dirigia cap al port d’Alcúdia –que era el que li resultava més pròxim– i que arribaria al cap de dues o tres hores a la bocana del port. Es tractava del vaixell Tariq ibn Ziyad, una embarcació del tipus Ro Ro amb càrrega mixta de vehicles i passatgers. Pertanyia a l’Algerie Ferries i feia la ruta Marsella-Orà. Immediatament, la Direcció General d’Emergències del Govern Balear es va mobilitzar i la “maquinària operativa” es va posar en marxa. Activàrem Sanitat –que en un temps rècord va desplaçar un dispositiu espectacular–, Seguretat Pública, els Bombers de Mallorca i la Creu Roja. També els voluntaris de Protecció Civil. A bord del vaixell hi havia prop de 500 persones, no sabíem en quina situació ens podríem trobar quan arribàs a port.
Vull remarcar –per la seva importància i dificultat– que era un dissabte vespre, quasi mitjanit, però just dues hores després ja teníem al moll d’Alcúdia més de 80 voluntaris que esperaven el vaixell. Eren dones i homes de 15 agrupacions de Mallorca que al llarg de la nit proporcionaren aliments, begudes i mantes a tots els passatgers que ho varen necessitar. Aquella nit va esser llarga, i l’emergència es va allargar gairebé tres dies més. No vull restar mèrit a les persones que participaren en l’operatiu d’emergència. Record perfectament la perícia i la professionalitat dels més de 22 bombers que apagaren l’ incendi. Però deixau que em centri en els nostres voluntaris –no només de Mallorca, em referesc als de totes les illes. Curiosament, en revisar les hemeroteques, he vist que es parla molt poc de la tasca del voluntariat –i menys del de Protecció Civil (PC)– en aquell incident. Per què?
Però tornem al Tariq. L’agrupació de voluntaris d’Alcúdia sota l’hàbil direcció de la seva cap, Estefania Panther, va ser la més activa aquells dies freds de novembre. Ajudaren amb els trasllats als hotels, repartiren te als viatgers, llet calenta als nadons i feren moltes altres tasques de cura i suport. El coordinador dels voluntaris era en Jaume Pol, que just feia un mes havia aterrat a Emergències. Record que em va dir que no tenia paraules per descriure l’entrega i el servei d’aquella gent vestida de taronja que just començava a conèixer. I que, malgrat el cansament, tenien una lluïssor especial a la cara. M’assegurà que no s’havia equivocat a l’hora de presentar-se al càrrec.
Les persones voluntàries de PC de les Illes Balears donen suport als diferents organismes del país en les tasques de prevenció i salvament, ja sigui a persones o béns afectats per qualsevol sinistre o calamitat pública. Ho fan de manera altruista i desinteressada, a través de les agrupacions municipals que tenim organitzades. La seva tasca queda emparada jurídicament per la Llei 17/2015 del Sistema Nacional de Protecció Civil, la qual estableix el marc de participació dels ciutadans en la PC. La cooperació i la solidaritat dels illencs que vulguin servir la PC està ordenada i escrita al decret que ens va venir ben just aprovar la passada legislatura, em referesc al 32/2019 de 10 de maig. A vegades pens que la paraula “servir” està massa mastegada i que ens cal preservar-la en la seva essència.
Uns mesos després vingueren les inundacions del Pla de Mallorca, i els voluntaris acompanyaren les persones grans als centres de salut, tragueren aigua de les cases i evitaren accidents a les carreteres. La llista d’intervencions i serveis fets els quatre anys que vaig tenir l’oportunitat de conèixer-los en primera persona és llarga i arriba fins a les inundacions del Llevant l’octubre del 2018.
La procedència laboral i la motivació dels voluntaris és variada i de tots els colors, i també cal dir que cada agrupació és un món. Als diferents municipis, la conscienciació dels batles respectius i el bon savoir faire dels caps són vitals per disposar d’una bona agrupació o no. Per llei, les agrupacions depenen de cada municipi i el Govern les pot mobilitzar quan ho cregui oportú. Els voluntaris demanen molt poc, quasi sempre el mateix: formació i si va bé mai diuen que no a les ajudes de material. Són experts en logística davant incendis i calamitats, munten o desmunten bivacs en un tres i no res, duen aigua als bombers, ajuden a les curses i festes del poble, tallen un arbre que barra el pas a un camí, informen la ciutadania quan cal, etc. Quan reben un somriure o unes 'gràcies' ja se senten ben pagats. La majoria dels voluntaris descobreixen amb el pas del temps que tot allò que donen als altres tard o prest els retorna i alimenta el seu esperit. Aquest és el secret compartit, un secret que cura l’ànima i que permet que la pluja, el fred o els perills no els facin defallir de sortir al camí per donar una mà a qui la necessiti.
Dels quatre anys de 'servir el país' que vaig viure amb intensitat, la coneixença i l’apuntalament als voluntaris de PC va ser una de les millors coses que vaig experimentar com a persona. Els qui no fa gaire rebien el premi Ramon Llull com a reconeixement a la seva tasca social, avui viuen hores baixes i desànim. No som el més indicat per parlar-ne, però potser estaria bé que qui pertoqui del Govern escoltàs els seus planys i el seu desencís. Mai no és tard per reconduir la situació. Els voluntaris –els nostres voluntaris– no es mereixen de cap manera que els donem l’esquena, sota cap concepte. La solitud no desitjada sol fer mal quasi sempre. I ells sempre hi són quan els necessitam, ens cal tenir-ho ben present, per dignitat i amb agraïment.