Voravies, escola d'incivisme
La condescendència pot arribar a fer molt de mal, i les paraules poden endolcir la realitat. Les ferides obertes, les fractures desplaçades i les pròtesis ja necessiten qualque cosa més que un discurs ensucrat per minorar les conseqüències d'un atropellament per patinet o bicicleta en una voravia. Els ossos romputs, les sales d'operacions o les sales de rehabilitació dels hospitals en són farcides, de persones accidentades amb o per patinets. Algunes ho seran fruit de la impunitat en què aquests vehicles circulen per les voreres; aquells anacrònics espais que un temps servien –només– per a caminar. Les més agreujades veuran distorsionada la seva existència en general i el seu dia a dia en particular. La quotidianitat alterada per les crosses o per una cadira de rodes els farà viure els inconvenients diaris de les persones amb diversitat funcional. La majoria no hi estarà els mesos a bastament per entendre les seves dificultats.
Les voravies tenen més entrebancs, per a utilitzar-les. Carles, un company invident, m'explicà no fa gaire l'empastifada, junta a la sola de les sabates, de merda de ca recollida pel seu bastó quan camina per les voreres. Guillem, un amic en cadira de rodes, es queixa de manera semblant. Ambdós ho concreten; un, en haver de netejar la punta del bastó guiat per l'olor en arribar a casa; l'altre, eliminant la brutícia adherida a les rodes. El cec no hi veu, només ensuma, però té menys feina. El que gaudeix de visió té amples diàmetres de rodes a treballar i dificultat per accedir-hi. Passar el pal de fregar amb lleixiu pel trespol és la darrera prova a superar. Ambdós em demanen que escrigui sobre aquestes nimietats socials i, com que som un poc flonjo, els he obeït. Ja m'explicareu quin ressò tenen les meves lletres. Que innocents, que són...
Excrements d'animals innocents i comportaments –també animals, però culpables– d'algunes persones amb patinet són mostra d'incivisme i de mala educació. Tot és començar a allunyar-se de l'empatia per l'altre. Una de les pitjors derivades d'aquestes conductes anòmales i adultes és l'exemple que projecten als més petits. Això sí que és negatiu. Quant de temps recriminarà un infant a son pare que escupi a la voravia? Probablement, fins que ell mateix interioritzi la conducta i acabi competint amb el progenitor per saber qui escup més lluny. El desagradable exemple el podem traslladar a qualsevol conducta incívica. Dur l'infant a escola de paquet al patinet i per damunt la voravia ajuda a difondre el 'brillant' comportament per formar futurs infractors.
El fenomen dels vehicles de mobilitat personal (VMP), amb els patinets elèctrics com a punta de llança, ha fet palesa l'absència de proactivitat de l'Administració a l'hora d'afrontar els problemes que se'n deriven. S'ho està jugant tot a una actuació reactiva, i, a més, asimètrica; cada redol –normativament– diu la seva. L'accidentalitat –objectivada amb xifres– i el clam ciutadà envers els inconvenients que els suposa la convivència amb els nous artefactes haurien d'obrir els ulls de qui els ha de tenir ben oberts, el legislador. És necessari i urgent dictar normes estatals bàsiques, clares i efectives. La capacitat dels ajuntaments s'hauria de limitar, com amb la resta de vehicles –bàsicament–, a ordenar i regular-ne el trànsit per les vies urbanes. Les qüestions de fons han de ser tractades de forma general. No hauria de poder ser que els límits dels termes municipals beneficiïn o perjudiquin uns més que els altres.
Els VMP han aparegut dins el nigul de la mobilitat sostenible. Aquest detall els dona cera del Corpus, formen part del paradigma. Se'ls ha de potenciar fort i no et moguis, i evidenciar-ne els perills; massa sovint, és considerat com una negació de la nova realitat. Res més enfora, els VMP són un bon instrument per a desplaçaments urbans. No tan innocu com ens volen fer creure, però, ben emprats, són aliats valuosos. Nogensmenys, molts tenim la impressió que en lloc de substituir cotxes, el que fan és motoritzar vianants. En cas de ser així, un fonament de la mobilitat sostenible, com és la salut, es veuria perjudicat per potenciar la manca d'exercici físic. Aquesta pressuposada reconversió tindria a veure amb la mentalització de l'usuari, de forma que tindria tendència a circular pels mateixos espais: els reservats als vianants.
Estam fent tard: cada dia s'alcen més veus que intenten controlar els problemes coneguts –i els que arribaran– dels VMP; París en seria l'exponent més cridaner. Matrícula, assegurança obligatòria de responsabilitat civil, formació, entre d’altres mesures, serien requisits imprescindibles per facilitar la coexistència pacífica dels patinets amb la resta d'usuaris de les ciutats. Personalment, no descartaria tampoc exigir un títol habilitant, per a la seva conducció. En qualsevol cas, de cap de les maneres haurien de compartir espai amb els vianants. Caminar amb pau i tranquil·litat per les voravies és un dret irrenunciable. Abandonau la 'caparrudesa sostinguda' i posau-vos a fer feina d'una vegada, ja és ben hora!