El vot com a condició necessària (i no suficient) de la democràcia
Moltes persones consideren que la democràcia no s’hauria de limitar al fet de dipositar el vot dins una urna cada quatre anys. I tenen raó: això no és suficient. Però votar sí que és una condició necessària i essencial. Etimològicament, la paraula ‘democràcia’ fa referència al poder del poble. On quedaria aquest poder si els ciutadans no poguéssim dir-hi la nostra i elegir qui ens representarà entre candidats i opcions polítiques diverses? A més, no hi ha cap obligació ni motiu per limitar la nostra experiència democràtica a la participació en les eleccions. El ventall d’associacions, col·lectius, moviments, sindicats i tota mena d’entitats és ampli.
Vivim en una societat cada vegada més complexa, amb una gran capacitat crítica –de vegades, molt superior a la d’autocrítica. Però, fins a quin punt hem de permetre que el descontentament ens condueixi a la inacció? Ningú no ens pot llevar el dret a queixar-nos, només faltaria. El que ens hem de demanar és quin sentit té llançar queixes a l’aire de braços plegats, sense exercir la nostra capacitat d’elecció en processos que marcaran les condicions de vida de la societat en el futur immediat, l’endemà del recompte electoral.
Els representants polítics no són figures innòcues i les seves decisions ens afecten. Volem la igualtat entre dones i homes o ens arriscam a retrocedir en drets? Apostam per la protecció del medi ambient o donam ales al desenvolupisme urbanístic i turístic? Feim bandera de la llengua o contemplam amb angoixa com hi ha qui legisla posant-la en perill? Defensam el dret a un habitatge digne per a tothom o permetem l’increment de les desigualtats?
El desencís és totalment comprensible i admissible, però cal pensar amb profunditat si la paràlisi és ara mateix el camí més adequat en un context de creixement de l’extrema dreta, la qual s’alimenta en bona part de la inacció de la ciutadania.
És cert, estam cansats. Després d’una pandèmia que només havíem imaginat en les pel·lícules, amb una nova guerra a Europa i una situació econòmica que està tocant de ple la línia de flotació dels més vulnerables, és ben complicat, sentir il·lusió per la participació política. Idò votem sense il·lusió, siguem pragmàtics. Si no decidim, altres que sí que acudiran a les urnes decidiran per nosaltres. És cert que després ens quedarà el recurs del lament, però mai no ha estat propi dels ciutadans d’aquesta terra conformar-se amb el lament. Sortim als carrers per fer una manifestació bàsica i cabdal: dir què volem.
