Votar

Al llarg dels anys, votar ha estat una aspiració de molta gent a molts d’indrets del món. Darrerament, però, la percepció positiva d’aquesta acte ha començat a afeblir-se. L’èxit de partits populistes com en el cas d’Itàlia el passat cap de setmana, o els resultats de referèndums com el del Brexit, han posat sobre la taula el fet que una decisió, per molt democràtica que sigui, pot no ser una bona decisió. 

Però seria un error posar en qüestió la democràcia només per aquest motiu. Les eleccions són només un mecanisme de presa de decisions que s’ha de veure en el conjunt de la resta d’elements que constitueixen la democràcia, com el respecte als drets civils o la subjecció de tots a la llei sense privilegis o excepcions. Però aquests aspectes continuen tenint un valor instrumental en la mesura que s’han d’orientar a garantir la convivència social establint mecanismes no violents per a la resolució de conflictes. 

Aquest matís és important perquè no sempre allò que és vist com a radical i subversiu serà antidemocràtic. Qüestionar la monarquia, l’estat del benestar o la unitat del territori pot ser vist com a proposta provocadora i crear un debat intens en un país, però la maduresa democràtica d’aquest s’evidenciarà precisament en la capacitat de conduir aquest debat amb unes regles de joc que suposin, entre altres coses, acceptar que la majoria de gent pot decidir allò que a nosaltres no ens agrada o deixar parlar aquells que critiquen allò que la majoria vol. Per això és també un error demonitzar perquè sí les propostes minoritàries o radicals quan són plantejades pacíficament. 

Posem-ne un exemple: en una societat moderna la majoria de persones rebutgen els arguments dels que defensen que la terra és plana i poden pensar que és perjudicial per a la societat que els terraplanistes acabin convencent alguns ciutadans despistats. Però aquest temor no dona cap dret a prohibir que aquells expliquin les seves teories. L’únic límit infranquejable que hi ha d’haver en el debat públic és el de la incitació a l’odi i a la violència, però aquest límit ha de jugar en ambdós sentits. El defensor de l’esfericitat de la terra ha d’oposar-se a qualsevol forma de violència contra els terraplanistes, encara que ataqui impietosament les seves raons, i viceversa.

Això, que sembla molt obvi, avui s’està perdent i veim com hi ha forces polítiques i socials que defugen el debat fent créixer el rebuig cap a aquells que són distints o que pensen diferent. Exemples d’aquesta violència són cada vegada més nombrosos i van des dels que difonen informacions tergiversades culpabilitzant immigrants de qualsevol cosa fins als que boicotegen conferències o presentacions de llibres de persones que, simplement, volen un espai per dir el que pensen i poder-ho explicar.

La bona notícia és que la solució a això és ben senzilla: si no ens agrada el que diu un altre, no el facem callar, però no callem tampoc nosaltres. Sempre des del més estricte respecte cap al rival i sense descartar que és possible que quan es voti guanyi allò que ens sembla més absurd. La mateixa democràcia que permetrà això, afortunadament, també és la que ens permetrà continuar dient públicament allò que pensam.

Joan Mesquida és doctor en Dret i llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració