Votar a la contra

A les últimes eleccions al Parlament Europeu s’ha donat un resultat especialment cridaner: a Espanya, hi ha hagut 800.000 electors que han llençat el seu vot a la paperera. L’individu a qui han anat destinats aquests vots —un agitador d’extrema dreta que, després de passar per UPyD i Ciudadanos, utilitza les xarxes socials per llançar continguts nocius, particularment acusacions contra els immigrants, les feministes, la premsa i els polítics, sobretot d’esquerres— no ha ocultat que la seva nova condició d’eurodiputat li servirà, fonamentalment, per tenir immunitat parlamentària enfront de les ja nombroses causes que té per difamació.

El nou eurodiputat compta amb un poc il·lustre precedent, quan el 1989 l’histriònic i fraudulent empresari José María Ruiz-Mateos va obtenir, també en uns comicis europeus, 600.000 vots. Avui, la novetat del cas és que el tal Alvise Pérez, del tot desconegut per a una part important de l’electorat, s’ha fet cèlebre a través de les xarxes socials, fent bona la reflexió que explicitava fa uns dies, al CCCB, el periodista americà Patrick Radden Keefe. En una conferència que va titular “Veritats fràgils”, Keefe afirmava que la tecnologia de les xarxes socials havia canviat, potser més que cap altra, el context per al periodisme i la veritat. Així, tot i que a l’inici ell mateix havia saludat l’aparició de les xarxes com una mena de “societat civil virtual” que afavoria la discussió pública, tots plegats havíem vist com, progressivament, l’algoritme havia encoratjat una mena de guerra tribal. El problema, afegia, és que ben aviat les plataformes es van adonar que allò que realment enganxa els usuaris actius de les xarxes socials són “les nostres pitjors qualitats com a humans: inseguretat, enveja, sospita, prejudici, tribalisme i paranoia”. 

Però per decisiva que hagi estat aquesta tecnologia per combatre la veritat i escampar la mentida, hi ha altres factors, més estructurals, que expliquen l’auge de l’extrema dreta a Europa i els Estats Units. A França, aquest diumenge, un de cada tres francesos que han anat a votar (la participació ha estat alta, d’un 66%) ha optat pel Reagrupament Nacional (RN), l’antic Front Nacional, que, tot despullant-se dels elements més estridents, es presenta avui, per primer cop i a l’espera de què passarà diumenge que ve, com una alternativa real de govern. Els factors econòmics i socials que expliquen aquesta pujada de l’extrema dreta han estat prou explicats: el declivi econòmic que ha portat la desindustrialització, amb una caiguda en la qualitat de l’ocupació i la centralització de la riquesa al voltant de la capital, a més de la degradació dels serveis públics (sanitat i ensenyament), s’ha traduït en una angoixa per la pèrdua de posicions en l’escalafó social i en l’aparició d’un ressentiment que massa sovint es canalitza cap a l’odi als immigrants i, en general, cap als diferents.

Només cal mirar el mapa de les eleccions europees a França (més matisat en el cas de les generals de diumenge passat), on tot l’Hexàgon es va pintar de bru, excepte un petit gran reducte, París, on les elits voten el centre i l’esquerra. Un mapa que, traslladat a la Gran Bretanya, explica també el Brexit, en una votació que va tenir molt de vot contra Londres, la capital del capital, descrita tan bé per John Lanchester en el llibre homònim, i que desconeix la realitat de la resta del país. I un mapa que, traslladat als Estats Units, pot ser novament decisiu aquesta tardor per tornar Trump a la presidència. Tot i que els paral·lelismes amb els feixismes dels anys 1930 em semblen inexactes (no n’hi ha prou amb col·locar un prefix neo-, o un prefix post-, per explicar fenòmens històrics prou diferents), és cert que hi ha la temptació de veure-ho tot plegat com una nova “rebel·lió de les masses”, en què el malestar social no troba gaires més vehicles que el vot a la contra. A la contra del sistema, però també en contra dels seus propis interessos: com explicava fa poc Le Monde, les iniciatives dutes a terme pel Reagrupament Nacional a l’Assemblea francesa en els darrers anys han estat de “defensa dels propietaris, de les llars benestants i de les grans empreses”. En efecte, lluny de les promeses electorals que els han valgut el vot dels desposseïts, les seves polítiques s’han adreçat sobretot a afavorir els posseïdors.

Tornar a fer possible el consens social i polític –una tasca tan urgent com necessària– passa per restablir, sota formes noves i potser encara no prou precisades, els mecanismes de mediació que fan possible una democràcia sòlida: uns mitjans de comunicació creïbles, i una participació política que ens allunyi definitivament de l’insuportable narcisisme dels líders que ens volen fer creure que són salvadors.