14/5: Vots particulars

Escrivia Machado: “En mi soledad / he visto cosas muy claras / que no son verdad”. A base d’anar donant voltes solitàries a les coses, sense contrastar-les amb altres opinions i amb la realitat, acabes construint-te un món de ficció que et sembla real i incontrovertible. També les assemblees de convençuts actuen amb aquesta espiral: a base de donar-se la raó els uns als altres i de veure qui la diu més grossa acaben considerant indiscutibles coses absurdes. Així, el sistema judicial i comunicatiu espanyol, endogàmic i autoreferent, ha anat bastint un relat sobre el procés català que li sembla solidíssim, però que quan se’l mira algú des de fora no s’aguanta per enlloc. En la seva soledat, han vist coses molt clares que no són veritat. I han jutjat i condemnat en conseqüència. Per això tenen grans disgustos quan n’ha parlat la justícia de fora. I per això són tan valuosos i significatius els vots particulars que s’han emès des del Constitucional o el Tribunal de Comptes, perquè no discuteixen un detall de la versió oficial, sinó el fonament, l’enfocament. Vots que des de dins d’aquest món clos han tingut el valor de sortir del laberint. I, com Machado, s’han adonat que moltes de les coses que es pintaven tan clares senzillament no eren certes.

Vicenç Villatoro és escriptor