Un Vox que ningú entengui

Malauradament, ja no ens sorprèn que Vox faci sevir la seva posició mediàtica al Parlament per enaltir el franquisme. El passat primer d’abril, Sergio Rodríguez, diputat del partit, felicitava pel “Dia de la victòria” mentre feia ús de la paraula al faristol de la Cambra. Fent-ho, rememorava com el mateix dia, però el 1939, s’anunciava per ràdio nacional espanyola la derrota de l’exèrcit roig. I ho va fer amb el somriure a la cara i el to de polissó a la veu de qui sap que diu unes paraules que van a la línia de flotació moral dels seus adversaris.

Partits com Vox habitualment filtren el que s’anomenen dog whistles, o xiulet per a cans, en el seu discurs habitual per xarxes o en intervencions públiques. Un terme d’origen nord-americà per anomenar aquelles referències fetes pels partits polítics per tal d’atreure l’atenció, i finalment suport, de determinats grups sense que ningú se’n temi. Certament, tots els polítics intel·ligents ho fan, però en partits d’extrema dreta, a on certes referències estan prohibides o mal vistes, encara passa més. Així, Vox activa grupuscles fins ara marginals amb referències religioses, a la Guerra Civil o a pensadors feixistes. Sempre amb la mirada posada a tallar aquell bocí d’intervenció i pujar-la a les xarxes socials per augmentar-ne l’abast. El que va passar al Parlament només és una mostra més de tot això, amb la diferència que la referència al Dia de la victòria era prou coneguda perquè l’oposició hi reaccionàs.

Clarament, el nostre país no s’assembla a altres on l’antifeixisme és una ideologia de consens entre totes les forces polítiques a esquerra i a dreta de l’espectre. Fins fa poc, a llocs com Alemanya i Itàlia era poc habitual sentir cap comentari que reivindicàs els règims nazi i feixista. I si es feien, rebien la condemna de tots els partits. A Espanya això mai no ha estat així. Segurament té a veure amb com es va fer la Transició. Però això ja ho sabem. El que tenim en comú amb els països esmentats, però, és la por que la democràcia, que fins aleshores ha tengut un ample suport, s’esquerdi per mor de discursos que revisen el període autoritari per fer-lo un model desitjable pel present.

Una eterna maledicció, no sé si sociològica o psicològica, és que sigui el que sigui que s’aconsegueixi establir com a narrativa de consens i oficial a un determinat país serà qüestionat en un moment o altre. El règim més obert, més democràtic, més lliure, és susceptible de covar en el seu interior partits polítics de masses que qüestionin la història i els valors oficials, anteriorment innegociables. I això pot ser bo o dolent, progressista o regressiu. La qüestió és que la censura o –dit amb altres paraules– la limitació de la llibertat d’expressió en certs temes, no podrà fer-hi molt. La sensació de rebel·lia associada a anar en contra de la resta és un motor molt potent, especialment entre els joves.

És molt difícil explicar en contexts així que no totes les idees dominants són dolentes per se. Que la rebel·lia contra el consens democràtic –o contra el canvi climàtic, el feminisme, etc.– no està justificada simplement perquè hi hagi molta més gent a favor que en contra. Sempre s’ha ironitzat sobre les ideologies mainstream a vinyetes de diaris o a converses amb amics. I està bé. Però quan aquesta pulsió iconoclasta, molt limitada racionalment, pren forma de proposta política, hem begut oli.

Enaltir el franquisme vol dir més que reivindicar una història, segons qualcuns, mal contada. Normalment, va associat a una idea de tipus de règim preferible, a una idea de nació, entre altres coses. Els partits que s’oposen a tot això han de refermar el consens democràtic i treure’l immediatament de la discussió política habitual. Dels consensos quasi no se’n parla, es donen per fet. Només es fan evidents quan s’observa com es conten determinats episodis històrics o en la transmissió de valors morals i polítics. Les diferents lleis de memòria històrica i memòria democràtica fan obertament el que tots els règims han fet sempre per aconseguir legitimitat i cohesió social: adoctrinar i limitar la llibertat d’expressió. Amb major o menor grau intenten saturar l’esfera pública amb aquestes idees. Sent sempre millor que limitar el que poden dir els ciutadans.

El més complicat és explicar la inevitabilitat de tot plegat, i la preferibilitat d’un adoctrinament –educatiu, familiar, ambiental– en favor de l’estat de dret, la llibertat política i el respecte a les minories. El conflicte mai no desapareixerà, les diferents ideologies oferiran matisos, però com a mínim hi haurà un llenguatge compartit que exclourà la violència i la dominació, i promourà el pluralisme i els procediments democràtics. En definitiva, i estirant la metàfora, hem d’aspirar a fer que Vox quedi tot sol parlant un llenguatge que ningú entengui.