Vulnerables

Encara que hi ha aniversaris més llunyans i dels quals tal vegada es parlarà més, enguany fa cinc anys que es va iniciar la pandèmia del covid-19. Tots recordam més o menys com va anar la cosa: els confinaments que havien de durar unes poques setmanes, les mascaretes casolanes, els centres de salut tancats, les ràtios de contagis... El covid-19 va canviar la percepció de moltes coses. Va ser una lliçó accelerada de la globalització i de com un virus es pot escampar per tot el món, des dels grans aeroports fins a les zones rurals i les barriades perifèriques de qualsevol ciutat. El 2020, en molt poques setmanes, el coronavirus va arribar per tot el món, i amb ell arribà la por. 

En primer lloc, aparegué la por dels altres. Tot i la seva rapidesa, el virus no anava per internet, com els seus parents informàtics, sinó que es necessitava la proximitat amb un contagiat. Per això, el primer que es va fer va ser tancar les fronteres. Fins i tot dins Europa, on s’havien anat invisibilitzant, hi tornaren a aparèixer. La frontera, al final, no és només una delimitació física, allò que permet barrar el pas a algú, sinó que també és el que ens permet identificar un altre com un estrany, aquell que no és dels nostres. En poc temps, però, la por s’estengué als veïnats i als amics. Tots érem vulnerables i qualsevol de nosaltres podia contagiar algú: els padrins, els pares... 

La pandèmia va visibilitzar la nostra vulnerabilitat i poder veure les coses com són sempre té aspectes positius. Saber-nos vulnerables ens acosta als altres. Crea un sentiment de solidaritat, en part promogut pel nostre interès, tot pensant que cal ajudar aquells que en un altre moment ens poden acabar ajudant. Però no és només això. Els humans tendim a l’empatia i a compadir-nos, a compartir el dolor. Perquè de la mateixa manera que el dolor que reviu en el record no deixa tancar les ferides, el dolor compartit i exterioritzat les cauteritza. L’alegria i la bauxa ens reuneixen, però només el dolor, actual o potencial, ens uneix. Si tot anàs sempre bé, els humans tan sols seríem un univers de companys ben avinguts. Sense dolor no hi ha estimació. Fins i tot l’enamorament més apassionat és inseparable de la por que en qualsevol moment es pot apagar i precipitar-nos a l’abisme. 

Però aquesta sensació de vulnerabilitat avui no agrada. En una societat individualista, vulnerable és sinònim de dependent. Per això els vulnerables són marginats i menystenguts, com passa amb les persones majors o els malalts. Cal mostrar fortalesa. Ens ho expliquen des de petits: els homes no ploren i si ho fan, no són prou homes. La feblesa de l’immigrant que ho perd tot enmig de la mar l’invalida per poder ser un ciutadà com nosaltres. O els pobres, que sempre sembla que ho són perquè volen, perquè són uns mandrosos.

Malgrat el miratge de solidaritat que aparegué en la pandèmia, avui sembla que en queda ben poca cosa. Sense anar més enfora, n’hi ha prou de veure com s'endureixen les polítiques migratòries a la UE. Cercam fugir de la vulnerabilitat i semblar saludables, més joves i vitals que mai. No és causal la moda de la cirurgia estètica a Turquia o ni les vendes milionàries de les injeccions per aprimar-se. Per això la vulnerabilitat continuarà sent el signe dels perdedors, almenys fins que vingui la pròxima pandèmia.