Watergate, mig segle d'un mite amb llums i ombres (i 4)

2 min

BarcelonaDurant un temps, la secció d'anuncis laborals del Washington Post es promocionava amb tot de testimonis que asseguraven que havien trobat feina gràcies al diari. Un dels que hi apareixien era Gerald Ford, el successor de Nixon. Hi havia un punt de broma, esclar, però no deixava de ser l'enèsima construcció de la llegenda per part del rotatiu. I Ben Bradlee, el llegendari director del diari a l'època, tenia un pòster penjat amb aquella ocurrència del departament de màrqueting. Però sabia que la veritat era una mica més complexa. L'editora, la no menys mítica Katharine Graham, també aigualia el mite. "Algunes vegades ens acusen d'haver ensorrat un president, cosa que evidentment no vam fer, perquè no és el que havíem de fer. Els processos que van causar la dimissió de Nixon van ser constitucionals".

Així i tot, el mite es va anar engrandint ja des del principi. Fins i tot se li atribuïa a l'escàndol el poder d'haver fet incrementar dràsticament les matriculacions a les facultats de periodisme. Diversos estudiosos han analitzat les xifres per demostrar que no, que l'augment de vocacions ja havia començat abans –com a mínim des del 1967– i tenia a veure amb la incorporació massiva de la dona als estudis universitaris. Tanco aquesta sèrie d'articles –i començo vacances– insistint que això no impedeix que el Post fes molt bon periodisme rigorós ara fa cinquanta anys. Però en el Watergate escau la famosa frase del genial cineasta John Ford present a L'home que va matar Liberty Valance: "Quan la llegenda esdevé un fet, imprimeix la llegenda". És naturalesa humana buscar herois que inspirin les nostres vides ensopides. Però la responsabilitat periodística implica decapar aquesta pàtina per explicar-ne els mèrits sense gasiveria, però sense deixar-se endur pel romanticisme.

stats