Xarnegos, agrura i úlceres
És curiós perquè el discurs d'Eduard Sola, guionista de Casa en flames, en recollir el Gaudí al millor guió original (la reivindicació dels xarnegos no hi sobrava: si de cas una mica de llenguatge corporal, però són els nervis del directe) segurament hauria estat un discurs molt aplaudit en temps del pujolisme. Jordi Pujol sempre va estar molt pendent de la qüestió dels immigrants espanyols a Catalunya, de la seva integració i la seva aportació a la societat catalana, de com esdevenien catalans. Va ser admirador i amic de Paco Candel, de qui enguany se celebra el centenari, i a redós del llibre Els altres catalans va construir la famosa frase “És català qui viu i treballa a Catalunya”. Es va interessar molt en el seu moment per una pel·lícula com Yo soy la Juani, de Bigas Luna, o per una cançó com "Jennifer", d'Els Catarres. És possible que, si l'ha vista, li hagi agradat El 47. Tot i que se'l va acusar sovint de no fer-ho, el pujolisme no es va desentendre de la cultura: es va cuidar prou de no dedicar-li atenció. El Procés, en canvi, es va fer expressament d'esquena a la cultura: tenien dret a intentar-ho, però el resultat va ser el que va ser. No va fracassar només per aquest motiu, però també per aquest.
En el post-Procés, o com se n'hagi de dir dels anys posteriors a l'1-O, en paral·lel a la progressiva desfeta dels partits independentistes catalans (encara en curs), una part significativa del món cultural català ha anat generant una actitud i un discurs enrabiat, replegat, amargat. Un discurs i una actitud recelosos, suspicaços, especialitzats en la detecció d'amenaces externes (immigració, sobretot) i de suposats enemics interns. Pertot arreu troben progres, tebis, covards, ingenus amb un lliri a la mà, bonistes, wokes, traïdors, venuts, col·laboracionistes. Catalunya en particular, i els Països Catalans en general, són plens de mala gent que fan veure que no, però en el fons treballen i conspiren incansablement per la destrucció del país, de la llengua, de la cultura, de les tradicions. Els nostres intel·lectuals –perquè són intel·lectuals– se n'adonen.
Tot plegat es complica quan s'hi afegeixen l'afany de protagonisme dels joves, la fam de reconeixement dels vells, la pedanteria de tots plegats i una prepotència infantil que du a les gesticulacions emfàtiques i a les provocacions de pati d'escola o de barra de bar. L'ambient que es forma fa de mal respirar, perquè hi falta ventilació, i dins l'aire enrarit s'hi congria ronya: de moment, un partit independentista d'extrema dreta, al qual encara molts estan prenent les mides. Al cap i a la fi, es tracta de veure si al final aconseguiran manar en alguna cosa. Tant de bo, perquè salvarien el país. Llàstima de la tendència a la cremor d'estómac i a les úlceres.
Un darrer apunt: Casa en flames és una bona pel·lícula i El 47 és molt bona, però mirem d'evitar reduccionismes, perquè sembla que molts descobreixin el cinema català cada any, i només amb una o dues pel·lícules. Val la mateixa observació per a tot.
