Les xarxes socials no són la vida

Com que no tinc compte propi a Twitter, cada cop que hi he entrat perquè m’han enviat alguna piulada que havia de llegir m’he sentit com si estigués davant d’un d’aquells bars on només hi havia homes, bars plens de fum i soroll on no faltaven mai les màquines escurabutxaques dringant sense parar o els borratxos de torn amb els seus monòlegs sense sentit. N’hi ha que fins i tot acullen trobades d’ocellaires amb les pobres bèsties engabiades anant d’aquí cap allà. La comparació se’m fa gairebé literal. Quan tu, com a dona, entraves en un d’aquests llocs tan estranys es feia un silenci i tots se’t quedaven mirant. Per aconseguir que t’escoltessin no et quedava cap més remei que posar-te a cridar. Quan era una rebel tossuda m’entestava a fer el que no em deixaven fer, trepitjar terreny vedat encara que no em vingués de gust, però quan hi portava una estona, passada la sorpresa que despertava en els parroquians, pensava: què hi faig, aquí? Un lloc on tot són homes que no s’estranyen gens ni mica de ser tots homes ja es veu d’una hora lluny que no és gaire normal. Per això quan he tret el cap a X, amb l’avantatge que em dona no estar impregnada de les inèrcies que s’hi han establert, he vist que no només no és un lloc per debatre sinó que serveix com la vàlvula de l’olla de pressió social per descarregar malestars i queixes tot neutralitzant, en els casos en què no hi ha un treball més important i seriós en el món físic, el possible potencial polític que té connectar amb tanta gent de manera directa. A la xarxa d’Elon Musk tot és exagerat, la crispació hi regna, l’agressivitat constant es transforma sovint en violència verbal explícita. No hi caben els matisos ni els dubtes. I és clar, teniu raó els que em dieu que és una manera ràpida d’accedir a la informació, de contactar amb gent i seguir temes d’interès, però, a quin preu? Al de suportar l’alè del matxirulo al clatell? D’exposar-nos a petites dosis diàries de pensaments delirants que poden acabar afectant seriosament el nostre benestar psíquic? No, gràcies, prefereixo les converses d’ascensor i continuar formant part d’una xarxa més modesta que encara em dona una certa pau enmig del brogit de la ciutat: la xarxa que formen els escriptors analògics que han emplenat pàgines i més pàgines per expressar-se. Hi ha autors que ni amb uns quants llibres publicats no sentim que hàgim precisat prou el que volíem dir i a X esperen que en un nombre ridícul de paraules formulem alguna cosa d’interès. 

Del fenomen de les xarxes socials el que més em sorprèn és que tots plegats en tinguem i les hàgim convertit en eines imprescindibles. Què fèiem abans que existissin? Potser tot era més lent, és clar, però per què la velocitat, i més si és imposada d’aquesta manera, ha de ser necessàriament bona? El maltractament que hi rebem les dones també planteja el dubte de si ens cal ser-hi. Participant-hi avalem la imatge enganyosa que és un espai per a tots, però deu fer temps que això no és així. El problema no és només a Twitter, és clar. Les últimes denúncies contra Meta als EUA sobre la política interna de la corporació pel que fa a nens i adolescents demostren que hem estat molt ingenus dipositant la nostra confiança en Zuckerberg. Els usuaris acceptem sense ni llegir-les (no hi ha cap possibilitat de negociar el contracte) les abusives condicions que ens imposen per poder fer servir aquestes plataformes i som nosaltres, amb la nostra poca exigència, el temps que els regalem a canvi de rebre publicitat i donar-los més beneficis, els qui hem convertit aquestes vies particulars de comunicació en autèntics monstres, de dimensions tan grans que resulta cada cop més difícil per als estats frenar-ne els abusos utilitzant la llei.