Xavier Albó, el català quítxua
Ben segur que els lectors d’aquest diari deuen conèixer quines són les principals exportacions catalanes: des dels Seat fins als Chupa-Chups, passant per les medicines de Grifols o els vestits de Mango. Però hi ha exportacions intangibles, que cal descobrir i reivindicar: exportacions que potser no es veuen però que ens permeten ser presents al món.
La darrera setmana hem rebut la trista notícia de la mort a Bolívia de Xavier Albó, jesuïta, gran investigador i activista en defensa de les llengües i cultures aimara i quítxua. Els seus vuitanta-vuit anys de vida han estat un model de lluita per un món més just on la diversitat lingüística és (o seria) més una benedicció que una maledicció. Proporcionar al lector un panorama de la seva vida, intensa i rica, és envitricollat però ho intentarem. Nascut a la Garriga el 1934 en una família catalanista (la seva germana Núria seria alcaldessa de la seva vila natal a les files socialistes en el postfranquisme i escriptora), Albó va esdevenir jesuïta i ben jove, als disset anys, es va traslladar a Bolívia, que acabaria essent la seva pàtria d’adopció. Albó es va formar com a antropòleg i sociolingüista a la Universitat Cornell (estat de Nova York) amb una tesi sobre el quítxua a Cochabamba. Però Albó mai es va recloure en el món acadèmic sinó que va maldar per millorar la vida de la població autòctona de l’altiplà bolivià, tan sovint condemnada a l’ostracisme i la misèria per les elits i els propietaris criolls. Aquesta millora comportava transformar les condicions socials del camp (per això ell va crear i impulsar el CIPCA, Centro de Investigación y Promoción del Campesinado), però també i alhora va reivindicar la dignitat de les llengües natives d’aquest campesinado: l’aimara i el quítxua. Albó va aprendre aquestes llengües, encara avui dia estigmatitzades com a llengües d’incultes, però en realitat valuosíssimes llengües testimoni del món que els europeus van conquerir i han trasbalsat des del segle XVI. Albó sobretot va proposar que aquestes llengües i cultures oprimides poguessin continuar expressant –a les ràdios, a les escoles, arreu– les identitats al segle XXI. Per això Albó critica l’ordre establert lingüicida. Els aconsello llegir l’obra escrita d’Albó (sobretot Raices de América. El mundo aymara, Alianza 1988, o El futuro de los idiomas oprimidos, CIPCA 1979) i s’adonaran de com la visió de la llengua que poden tenir aquests pobles autòctons americans és ben diferent de la dels europeus i occidentals, obsessionats amb el lligam entre llengua i nació.
I una darrera anotació. En (re)llegir Albó es copsa una empremta transversal, persistent i inequívoca. Quan un llunyà 1989 el vaig entrevistar a la capital boliviana, la multicultural La Paz (Chukiyawu en aimara), a entre dos mil i quatre mil metres d’altitud, va deixar anar una mena de "Rosebud" a la manera d’Orson Welles a Ciutadà Kane : “Aquesta pressió contra la meva llengua originària [la del franquisme contra el català a la seva Garriga natal] em va marcar molt de petit”. La seva experiència de català oprimit va permetre a Albó entendre amb empatia l’opressió de les cholitas al costat del llac Titicaca o la dels miners que encara busquen la poca plata que els espanyols no es van endur en els túnels de les mines de Potosí mentre masteguen fulles de coca. Albó ha estat un exemple d’exportació espiritual des de Catalunya. Catalunya ha estat i esperem que continuï sent un far per a moltes cultures i llengües en perill del món. Catalunya vol ser un model de plurilingüisme sostenible. Bretons, bascos, occitans, gallecs, gal·lesos i moltes cultures minoritzades com l’aimara i el quítxua ens “segueixen”. Observen com organitzem lingüísticament el nostre país, una delicada tasca d’orfebreria on cal assegurar la llengua històrica pròpia del país, el català (també l’occità aranès), i l’obertura als plurilingüismes, començant pel castellà. No és casual que a Catalunya s’aprovés el 1996 la Declaració Universal de Drets Lingüístics de Barcelona, com tampoc no ho és que Linguapax, l’ONG que promou la diversitat lingüística mundial, tingui també la seu en aquesta ciutat. El 2015 el premi internacional Linguapax, el Nobel de les llengües, fou precisament atorgat a Xavier Albó, un tafaner impenitent, un gran investigador, un activista compromès al costat dels més febles i de les seves llengües. La millor exportació catalana.
