El PSC guanya al país del vol i dol
1. Poques sorpreses. Ens coneixem massa. El nas ens deia, des de feia setmanes, allò que les urnes han acabat per ratificar. Al país del vol i dol, l’independentisme ha quedat molt lluny de la seva hora sublim i Salvador Illa ha aconseguit xifres de Pasqual Maragall. Després del 12-M, ens queda un Parlament més d’esquerres que de dretes, menys independentista que anys enrere, més racista que mai. Aquesta és la foto de Catalunya, on la primera força, amb diferència, és l’abstenció.
2. Salvador Illa ha guanyat les eleccions i té molts números, ara sí, de poder ser president. El PSC ha sabut aprofitar que entre els uns i els altres li han regalat tot el passadís central. D’una banda l’independentisme estava esmicolat en cinc opcions diferents i, amb tanta fragmentació, els uns pels altres sempre perden escons pel camí. Per la banda unionista, el PP, Vox i Ciutadans són tres partits que miren d’esgarrapar vots d’un mateix sector. I, així, qui té la centralitat hi té molt de guanyat. Pedro Sánchez ha aconseguit que els socialistes s’apuntin l’èxit de l’indult als presos, de l’amnistia als represaliats. A més, en plena campanya va amenaçar amb dimitir per plantar cara a l’extrema dreta. Jugada mestra. Ara l’estabilitat és un valor a l’alça i el PSC ho ha sabut llegir.
3. Carles Puigdemont, en l’anunci de campanya que hem vist a totes hores, deia: “No ens equivoquem, aquestes eleccions no van de mi”. I ha tingut raó. Tot i que Junts, de llarg, és el partit més votat en la gran majoria de municipis de Catalunya, i que ha millorat els 32 diputats del 2021 i, sobretot, que queda molt per damunt d’Esquerra, Puigdemont no ha estat el protagonista. Ni ha guanyat les eleccions, ni ha arrasat, i difícilment podrà ser president. Si era un plebiscit, malament rai. Si compleix el que li va dir a Jordi Basté, la seva carrera política té els dies comptats. Per a l’Espanya rància, tan transversal, serà una celebració. Amb cava, segur que no. Tot el que és català els fa al·lèrgia.
4. Pere Aragonès, quan no podia aprovar uns bons pressupostos, va fer un tot o res. Li ha sortit malament. Pitjor que això. Ha fet un pa com unes hòsties. Esquerra perdrà la presidència, el Govern i el lideratge independentista. Serà un trist consol republicà si pot mantenir la clau dels pactes d’investidura, encara que sigui per fer un tripartit d’esquerres que ens porta quinze anys enrere. El preu de governar en minoria absolutíssima i de fer el boca a boca a Pedro Sánchez a Madrid ha sigut aquesta patacada. Potser sí que a ERC, a diferència del Barça, perdre tindrà conseqüències.
5. Alberto Núñez Feijóo ha vingut més a Catalunya en els últims quinze dies que en tota la seva vida. I no s’ha cansat de dir que “avui Ciutadans és el PP”. I sí, Alejandro Fernández, guanyador de gairebé tots els debats televisats, passarà dels 3 als 15 diputats. Que el PP superi Vox a l’hemicicle ens ha de fer respirar fondo.
6. Sílvia Orriols entrarà en un Parlament que, per primera vegada, tindrà dos partits racistes. Una notícia que neguiteja però que es pot llegir amb dos matisos. Aliança Catalana i Vox, que són aigua i oli, mai no faran front comú. I segon consol: els diputats islamòfobs, dels uns i dels altres, no seran decisius per a res. El fenomen no s’ha de menystenir, però Catalunya acota aquest odi molt millor que països propers com França o Itàlia.
7. Ciutadans ha perdut aquell milió llarg de vots de fa set anys i ja no té ni un sol diputat. Ni un. Han tingut menys vots que el Pacma. Si a algú li convé la repetició electoral potser és a Carlos Carrizosa. No tant per millorar els resultats, sinó per tenir temps de fitxar pel PP, ara que a Catalunya sembla un cavall més ben raspallat.