Xi Jinping a París
Dependències. L’estiu passat el govern alemany va segellar el final de la seva il·lusió xinesa. “La Xina ha canviat i nosaltres també hem de canviar la nostra posició respecte a la Xina”, admet la nova estratègia oficial de l’executiu d’Olaf Scholz. No només Berlín; la Unió Europea ja havia qualificat, molt abans, la Xina de Xi Jinping de “rival sistèmic”. Brussel·les té una relació complicada amb Pequín: dependències econòmiques, desconfiança política i, una vegada més, divisions internes entre estats membres.
Però també la Xina s’ha vist obligada a fer un gest. Xi Jinping ha trepitjat la Unió Europea per primer cop en cinc anys per demanar a París “col·laboració estratègica”.
Els somriures diplomàtics a la porta de l’Elisi entre Emmanuel Macron, Ursula von der Leyen i el president xinès no amagaven la tensió. Titulars en favor d’una “treva olímpica” cuinats en un escenari de dissimulada guerra comercial.
La Comissió Europea té obertes diverses investigacions contra la Xina i la seva política de subvencions de cotxes elèctrics, acer, turbines eòliques, panells solars o dispositius mèdics, que inunden el mercat europeu en competència deslleial amb els productes fabricats a la Unió.
A més, en una UE obsessionada per les influències estrangeres, que viu la seva pròpia cacera d’espies, els últims mesos han estat políticament delicats amb la detenció a Alemanya de tres persones sospitoses d'intentar vendre tecnologia militar sensible a la Xina i acusacions contra eurodiputats de l’extrema dreta alemanya i flamenca per, suposadament, treballar de manera encoberta i durant anys per a la Xina.
El vertigen electoral ha augmentat la pressió sobre unes relacions que no són alienes a l’escenari de competició global en què la UE intenta no quedar atrapada.
Confrontació. La Unió Europea està en plena construcció d’un espai propi en la confrontació entre la Xina i els Estats Units. En un món que no és binari, però on la guerra tecnològica, econòmica i d’influència militar i geopolítica entre Washington i Pequín està reconfigurant les aliances globals, Brussel·les ha decidit endurir també posicions.
Des de la irrupció de Donald Trump a la Casa Blanca, la UE va voler considerar la Xina com una aliada en el multilateralisme, tot i que des de visions molt diferents del que ha de ser el sistema de governança internacional. Ara la distància geopolítica s’ha eixamplat i el temor d’un retorn de Trump a la presidència dels Estats Units augmenta els nivells d’incertesa.
La Unió Europea és el primer soci comercial tant de la Xina com dels Estats Units. Però aquest món globalitzat comença a mostrar esquerdes cada cop més profundes. Torna la idea dels blocs; d’una certa fragmentació al voltant dels dos grans pols globals: els Estats Units i la Xina. I, cada vegada més, les relacions comercials dins de cadascun d’aquests blocs van a l’alça. Un canvi global es va imposant per la via dels fets. Però la UE no vol renunciar al seu espai propi.
