El xiclet infinit

Una de les polèmiques de la setmana ha estat la reedició corregida de les novel·les per a joves i nens de Roald Dahl. El que s’ha eliminat no només són paraules que poden arribar a ser –relativament– mal sonants, com 'lleig', 'fofo' o 'gras', sinó les referències a les lectures que fan els mateixos personatges; així, la popular Matilda ja no llegeix en Kipling sinó Jane Austen, per exemple… Tot això, com és obvi, només es pot fer amb el consentiment dels hereus de Dahl (l’autor va morir l’any 1990), que van vendre tot el llegat a Netflix, plataforma que ara governa aquest sucós patrimoni cultural. L’any 1994, James Finn Garner va reescriure satíricament els contes més populars d’Occident per adaptar-los a les dèries de la correcció política; Quim Monzó els va traduir al català. Vull dir que aquesta fixació ve d’enrere, però fins i tot està arribant a quotes que fa trenta anys ens semblarien inversemblants… 

La primera reacció és d’estupor i fins i tot de ràbia: criticar l’arrogància idiota dels hereus, o fins i tot la seva voluntat d’explotació d’unes obres que poden estar arrelades a una època, però que, modificant-les, continuaran sent rendibles, venedores als pares més 'modernets'... O que rere aquest afany purità només hi hagi ànim de lucre, doncs: que els que van pagar (mil) milions per aquestes obres –que seran de domini públic l’any 2060– estan alterant els textos perquè continuïn venent-se. O, fins i tot, perquè es comencin a vendre les versions anteriors no ‘censurades’ o ‘modificades’ (els drets de les quals també conserven, és clar). Vistes les reaccions a les xarxes, i sabent de quina manera la indignació és una estratègia cognitiva per fer que qualsevol cosa es converteixi en el centre d’atenció, no em sorprendria que tot plegat només fos una tàctica de vendes: l’afany de tornar a posar un autor potser en hores baixes enmig de la plaça.

De ben segur que no caldria ni fer veure que si això s’ha fet és perquè hi ha un mercat darrere: perquè se sap que aquestes obres, així reescrites, poden tenir un públic. No hi ha cap obligació de comprar-les. Sigui com sigui, d’ençà de la mort d’aquest autor tan popular s’ha escrit milions de novel·les i contes juvenils, i molts segurament més harmonitzats amb aquestes sensibilitats tan exacerbades: per què, però, no buscar nous autors i noves històries i continuar esprement les velles mamelles? Ras i curt, Dahl era un geni. Fins i tot modificant el seu llenguatge es conservarà el poder simbòlic de les seves històries. També em sembla curiós que en un temps en què es practica la cultura de la cancel·lació s’hagi optat no per treure aquest autor del panorama (era antisemita i misogin, i ben segurament es pot argumentar que les seves obres celebren el capitalisme patriarcal colonialista…) sinó per ‘polir-lo’ i ‘adaptar-lo’. Aquest és un dels poders del geni, també, fins i tot els que voldrien prescindir d’ell es veuen amb l’obligació de comptar-hi… A la fàbrica de xocolata, Willy Wonka va crear el xiclet infinit…