La ciutat russa de Kazan acull aquests dies la cimera dels BRICS (una de les més importants de la seva història) i és, per tant, un bon moment per fer una anàlisi de la situació en què es troba el principal motor d'aquest grup d'estats: la Xina.
El país ha anunciat fa poc que l’edat de jubilació augmentarà, per primer cop des dels anys cinquanta. Això sí, partint d’unes edats baixes. Aquesta reforma, que no serà la darrera, portarà la jubilació dels homes de 60 a 63 anys, i de 50 a 55 en les dones. El retard d’edat de jubilació serà gradual i també augmentaran els anys de cotització requerits per accedir a pensió, de 15 a 20. L’economia de la Xina és capitalista i no és exempta de les tensions i contradiccions d’aquest mode de producció.
De fet, la Xina ha abraçat de manera entusiasta el capitalisme des de les reformes impulsades per Deng Xiaoping a finals dels anys setanta. Així, per exemple, la desigualtat econòmica a la Xina és molt superior que als estats de la UE i pròxima al nivell dels Estats Units, segons l’índex de Gini. Abandonats els principis i valors ideològics sustentats pel Partit Comunista sota Mao Zedong, no queden valors ni principis que orientin l’acció institucional al país, més enllà d’aquell “gat negre o gat blanc, l’important és que caci ratolins”, del Deng Xiaoping més jove. Pur pragmatisme utilitari. El mateix que es troba a nivell privat, on dominen l’individualisme i l’utilitarisme, i les relacions de solidaritat no s’estenen més enllà del nucli familiar més directe.
La millora apreciable i contínua dels serveis públics i el nivell de vida de la gran majoria de la població han proporcionat suport al règim, però no han esvaït el record de mil·lennis d’arbitrarietat institucional i mal govern. Per això no es pot confiar en la despesa de les famílies per reemplaçar el sector exterior com a motor de creixement, quan les exportacions fa temps que van a la baixa, i l’estat s’encamina a un rescat públic dels efectes d’una gran bombolla immobiliària. Les famílies estalvien gran part de la seva renda per la incertesa del futur; en particular, respecte als mecanismes públics de suport social, en retrocés les darreres dècades. Més amunt s’ha parlat de les pensions. N’hi ha més. Segons les darreres dades publicades per l’OMS, del 2021, el 46% de la despesa en salut a la Xina és pagada privadament per les famílies, un percentatge un punt superior al dels EUA (45%) i més de 20 punts superior al dels principals estats de la UE.
Les tendències demogràfiques empitjoren l’escenari. La població va començar a decréixer el 2002, des del pic superior a 1.400 milions que havia assolit, i va ser superada el 2023 per l'Índia, el gran competidor regional. Segons les projeccions actuals de l’ONU, la població xinesa retrocedirà a uns 1.300 milions el 2050, amb un gran envelliment, i es pot desplomar a final de segle fins a poc més de la meitat del pic. Aquest escenari podria ser optimista, atès que la taxa de fertilitat a la Xina ha caigut per sota d’1,2 (ben bé com la catalana) i la sacsada demogràfica podria ser més forta. En l’esfera privada les dones xineses han anat abandonant les pautes i rols tradicionals de submissió, encara que són negligides en els llocs més importants de les institucions: mai cap dona ha format part del comitè permanent del politburó del Partit Comunista, que té ara set membres.
Els efectes de la davallada demogràfica a la Xina les pròximes dècades poden ser pal·liades amb reformes socioeconòmiques i canvis tecnològics de diferents tipus. Però sí que suposarà una restricció molt forta del seu paper geoestratègic, basat en el volum poblacional i econòmic. En altres àmbits, en especial el militar, l’expansió tecnològica recent ha reduït, però no eliminat, el retard en tecnologies punta respecte als Estats Units i aliats a l'Àsia, i a Europa. Les restriccions a les exportacions a la Xina de tecnologia avançada de doble ús, instaurades els darrers anys, mantindran l’escletxa tecnològica en el futur pròxim.
Els conflictes armats a Ucraïna i l'Orient Mitjà han mostrat com és de decisiva la superioritat tecnològica en l’àmbit militar. Això fa menys probable que la Xina intenti la conquesta militar de Taiwan, que cada vegada serà més complicada pel procés de construcció d’identitat nacional no ètnica en curs a Taiwan (semblant al consolidat a Singapur), un procés esperonat per la forta repressió de les llibertats individuals i polítiques i els problemes econòmics causats a Hong Kong per la Xina en les primeres dècades del període transitori d’administració singular. Altres conflictes per disputes territorials de la Xina (amb l'Índia, el Vietnam, les Filipines, Bhutan i el Japó) són també font de tensió a la zona; per això les aliances i la influència diplomàtica al seu entorn immediat són molt diferents dels èxits assolits per la Xina en altres regions, com l’Àfrica central.
La Xina farà front a reptes econòmics, socials, i demogràfics creixents, en el futur pròxim, cosa que introduirà dificultats importants en la seua política interna i internacional. I precediran un declivi acusat a la segona meitat del segle, quan el volum demogràfic i econòmic de l'Índia hauran crescut apreciablement. És clar que això queda massa lluny per fer pronòstics robustos. I caldrà veure com naveguen per aquestes dificultats i aquesta potencial inestabilitat unes estructures de govern tan jeràrquiques i centralitzades com les xineses.
