Xina, Taiwan i la lliçó russa
Mentre la Xina es prepara per al seu 20è Congrés Nacional a l’octubre, quan s’espera que el president Xi Jinping accepti un tercer mandat sense precedents, molts observadors estan preocupats pels dies d’incertesa que han de venir, especialment pel que fa a Taiwan. Però no cal tenir una bola de cristall per entreveure el futur. Els líders de la Xina estan pendents del que passa a Rússia.
La Xina s’ha emmirallat en la trajectòria històrica de Rússia durant la major part dels últims 100 anys. A principis del segle XX, tots dos eren grans imperis amb institucions obsoletes que no podien protegir el seu poble de les guerres exteriors, la corrupció, la desigualtat i la pobresa. Mentre que la renda per càpita de Rússia el 1900 era al voltant d’un terç de la dels Estats Units, els ingressos xinesos eren la meitat dels de Rússia.
El 1949 la nova República Popular es va modelar, políticament i econòmicament, sobre el sistema soviètic. Tant a la Xina com a la Unió Soviètica una economia dirigida va substituir els mercats, i el govern central va influir en tots els aspectes de la vida de les persones: què produïen i menjaven, on treballaven i vivien, i què podien dir, llegir i escriure.
Però Pequín i Moscou van lluitar per mantenir la producció, perquè els treballadors gaudien de molt poca recompensa pel seu treball. Entre altres estratègies per obligar la gent a treballar més, els governs soviètic i xinès van establir sistemes que amenaçaven els agricultors de morir de fam si la seva producció no complia les quotes establertes per l’estat. Aquest enfocament va provocar més de set milions de morts per fam a la Unió Soviètica (amb les taxes de mortalitat més altes a Ucraïna) el 1932-33, i entre 16,5 i 45 milions de morts per fam a la Xina el 1959-61.
No en va, aquestes enormes calamitats econòmiques van suposar una seriosa amenaça política per als règims. Al cap i a la fi, se suposa que els soviètics i els comunistes xinesos eren modernitzadors que havien d’empoderar la gent i donar-li prosperitat econòmica després de segles d’opressió, corrupció i pobresa extrema.
Per sobreviure, cada règim va fer propaganda del seu paper com a defensor del poble contra els invasors estrangers. La Unió Soviètica i la Xina van patir més pèrdues que qualsevol altre país durant la Segona Guerra Mundial, amb un nombre de morts que arribava als 20-27 milions i als 15-20 milions, respectivament. I en les dècades posteriors, la Guerra Freda va mantenir viva la por a la invasió estrangera i la legitimitat dels règims autoritaris.
Després de l’enfonsament de la Unió Soviètica el 1991, Rússia es va convertir en un model del que cal no fer. La seva renda per càpita es va reduir en un 50% entre 1989 i 1996, i no es va recuperar fins als nivells de 1989 fins al cap d’una dècada. La corrupció i la delinqüència eren rampants. L’atur es va disparar del 5% el 1991 al 13% el 1998, i els problemes socials com l’alcoholisme van augmentar paral·lelament. El 1993 el consum d’alcohol per càpita havia arribat als 14,4 litres (100% d’alcohol), més que els 11,7 litres del 1989. El 1994, 47 de cada 1.000 persones van morir per causes relacionades amb l’alcohol, tres vegades més que la taxa dels EUA.
El Partit Comunista de la Xina va aprendre de l’experiència russa i va planificar la seva liberalització amb més cura. Reconeixent que la ràpida liberalització política a Rússia havia acabat arrasant el Partit Comunista del poder i que la subhasta dels actius de l’estat havia donat lloc a “oligarques” multimilionaris, el PCX es va esforçar per evitar córrer la mateixa sort. Controlant molt bé la privatització i les reformes polítiques, com les eleccions locals, va reestructurar l’economia gradualment, avançant per assaig i error, i va evitar canvis sobtats i desestabilitzadors en la distribució de la riquesa.
La liberalització va transformar la Xina i Rússia fent-les passar d’economies relativament igualitàries a economies on l’1% superior posseeix un terç de la riquesa. El 2015, el 25% de les llars xineses, les més empobrides, només posseïen l’1% de la riquesa del país, mentre que la meitat inferior de les llars russes només tenia el 15%.
Com els oligarques russos, les noves elits xineses solen ser percebudes com a egoistes i corruptes amenaces a l’autoritat estatal. A Rússia, el president Vladímir Putin va guanyar popularitat per “derrotar” els oligarques i recuperar la llei i l’ordre. A la Xina, les agressives campanyes de Xi per reduir la corrupció i frenar el poder dels nous multimilionaris, com el fundador d’Alibaba, Jack Ma, han estat igualment populars.
La rivalitat renovada amb Occident també ha augmentat la popularitat dels dos líders. Molts russos i xinesos estan convençuts que Occident –arran de l’ampliació de l’OTAN després del 1991 i del suport dels EUA a Taiwan– és una amenaça per a la seva sobirania. Les enquestes suggereixen que fins a tres quartes parts dels russos i la majoria dels xinesos donen suport a la invasió russa d’Ucraïna.
Tot i que els temps han canviat, el manual del que cal fer per aconseguir popularitat no ho ha fet. Els homes forts encara apel·len al poble presentant-se com a defensors de la igualtat contra la pobresa, la corrupció i els invasors estrangers. Com més controvertit sigui el seu poder, més necessiten èxit en aquestes batalles. Com menys èxit tenen en les batalles econòmiques, més gran és la necessitat d’un enemic extern.
No és casualitat que les invasions russes de Crimea el 2014 i Ucraïna el 2022 seguissin el controvertit retorn de Putin per a un tercer mandat sense precedents el 2012 i coincidissin amb la caiguda dels ingressos (i dels preus del petroli) des del 2014 i amb l’augment de la corrupció. No s’espera cap resistència política explícita a l’inici del tercer mandat de Xi aquest octubre. Però encara ha de fer front a les demandes populars de millora econòmica. Des del 2012, quan Xi va arribar al poder, la corrupció ha augmentat mentre la desigualtat no disminueix. Els confinaments prolongats per la política de zero covid han reduït les previsions de creixement econòmic per al 2022 al 3,3%, el més baix des del 1976 (excepte el 2020).
L’estratègia del llibre de jugades de l’home fort per augmentar la popularitat dicta distreure l’atenció dels problemes econòmics de la Xina i intentar prendre Taiwan per la força. Però la història indica que la Xina es mourà amb cautela i basarà les seves accions en l’experiència de Rússia. Com més exitosa sigui la resistència ucraïnesa, i com més costosa sigui la guerra per a Rússia, més probable serà la pau al llarg de l’estret de Taiwan.
Copyright Project Syndicate