Per què els xinesos ja no admirem els Estats Units

Els xinesos de la meva generació sentien admiració pels Estats Units.

Als meus temps d’universitari al nord-oest de la Xina, a finals dels 90, els meus amics i jo escoltàvem el programa Voice of America en ona curta. Així, políem el nostre anglès i ens amaràvem de l’actualitat nord-americana i internacional. Cada cop que un professor visitant nord-americà venia al campus, assistíem en massa a aules plenes a vessar.

Era una època emocionant. La Xina deixava enrere l’aïllacionisme i la pobresa i, amb la mirada posada al futur, estudiàvem la democràcia, l’economia de mercat, la igualtat i altres ideals que feien grans els Estats Units. Essent realistes, no els podíem adoptar tots, donades les circumstàncies de la Xina. Tot i així, les reformes de l’economia xinesa inspirades en el model dels Estats Units ens van transformar la vida.

Unes dècades abans, un acadèmic reformista va afirmar que, als Estats Units, fins i tot la Lluna era més rodona que a la Xina. Els meus companys de classe i jo ens ho volíem creure.

Ara bé, després de dècades d’assistir a les guerres dels Estats Units a l’estranger, les temeràries polítiques econòmiques del país i el seu partidisme destructiu –que va culminar en el lamentable assalt al Capitoli–, avui dia molts xinesos –jo entre ells– amb prou feines albiren el far lluminós que representava el país americà.

Malgrat això, en un moment en què les relacions entre els dos països es deterioren, els Estats Units ens culpen de la situació. El secretari d’Estat, Antony Blinken, ho va fer al mes de maig, quan va afirmar que la Xina “soscavava” l’ordre mundial basat en normes i no es podia confiar que “canviés de rumb”.

Jo veig amb recel algunes de les polítiques del meu país i reconec que algunes crítiques a les actuacions del govern xinès estan justificades. Però els nord-americans també han de reconèixer que el comportament dels Estats Units difícilment es pot qualificar d’exemplar.

El canvi d’actitud dels xinesos no era inevitable. Però quan el 1999, durant la Guerra de Kosovo, forces de l’OTAN encapçalades pels nord-americans van bombardejar per error l’ambaixada xinesa a Belgrad, la nostra admiració pels Estats Units es va començar a esvair. L’atac va causar tres víctimes mortals i vint ferits. Dos anys després, es va produir una topada entre un avió espia nord-americà i un caça xinès al mar de la Xina Meridional en què va perdre la vida un pilot xinès. Tal vegada aquests incidents van semblar poc importants als nord-americans, però a nosaltres ens van colpir profundament. En general, havíem evitat entrar en guerres a l’estranger i no estàvem acostumats que els nostres conciutadans morissin en conflictes amb altres països. El canvi de percepció es va accelerar a mesura que avançava la dècada dels 2000 i cada vegada més xinesos disposaven d’un televisor. Vam ser testimonis de la carnisseria, retransmesa a les nostres llars, en què va derivar la desastrosa intervenció nord-americana a l’Iraq, empresa el 2003 per motius ficticis.

El 2008 la Xina es va haver de defensar de les conseqüències de la cobdícia dels Estats Units quan el desastre de les hipoteques d’alt risc va marcar l’inici de la crisi financera mundial. El govern es va veure obligat a llançar un paquet d’estímuls de grans proporcions i, malgrat això, la nostra economia va patir danys importants. Milions de xinesos van perdre la feina.

En la línia dels seus predecessors, el president Barack Obama va anunciar un seguit de vendes d’armament a Taiwan i va emprendre l’anomenat viratge cap a l'Àsia, que nosaltres vam entendre com un intent de posar-nos els nostres veïns asiàtics en contra. El president Donald Trump ens va declarar una destructiva guerra comercial i els xinesos van quedar tan colpits com tothom en veure com una turba pro-Trump entrava a la força a la seu de la democràcia nord-americana el 6 de gener del 2021. La visita a Taiwan de Nancy Pelosi, presidenta de la Cambra de Representants, la setmana passada, no ha fet més que aprofundir la decepció de molts xinesos, que la veuen com una vulneració dels compromisos nord-americans en relació amb Taiwan.

Els qui critiquen la Xina des dels Estats Units han de prendre consciència que aquesta mena d’accions del seu país tenen conseqüències a la Xina que ni tan sols els Estats Units desitgen.

No és casual que la despesa militar de la Xina –que des de fa anys inquieta a Washington– comencés a augmentar a principis dels 2000, després del bombardeig de Belgrad i la topada entre aeronaus. Es va disparar arran de la Guerra de l’Iraq, que va fer palès fins a quin punt les forces armades nord-americanes avantatjaven militarment les xineses. En el passat, la feblesa de la Xina havia estat calamitosa: les potències occidentals la van atacar i obligar a cedir-los territori al segle XIX i, al segle XX, la brutal invasió japonesa va provocar milions de morts.

És evident que el govern nord-americà vol que la Xina segueixi el seu model liberal. Però el to que la recerca acadèmica xinesa empra per parlar dels Estats Units ha canviat notablement, si el comparem amb la meva època d’universitari. Abans, el govern xinès em consultava sobre els beneficis dels mercats de capitals nord-americans i altres conceptes econòmics. Ara, em reclamen per aprendre les lliçons de la història dels Estats Units, com ara quins factors van originar la crisi financera. Si abans miràvem d’aprendre dels èxits dels Estats Units; ara n’estudiem els errors per tal d’evitar-los.

La sensació que els Estats Units són una força perillosa en el tauler mundial també ha impregnat les actituds públiques dels xinesos. El 2020 vaig comentar en un programa de televisió xinès que encara tenim molt a aprendre dels Estats Units, fet pel qual em van atacar a les xarxes socials del meu país. No he canviat de parer, però ara vaig amb més de compte a l’hora de fer comentaris positius sobre els Estats Units. Quan en faig, van precedits d’una crítica.

Els estudiants xinesos encara volen estudiar a les universitats nord-americanes, però tenen molta por de la violència amb armes de foc, els atacs a asiàtics o que els acusin d’espionatge. Se’ls envia a estudiar als Estats Units amb advertiments premonitoris: no t’allunyis del campus, vigila què dius, evita els conflictes. 

D’altra banda, malgrat l’esgotament que la dura política de covid zero ha provocat en la població, els pèssims registres dels Estats Units en la gestió de la pandèmia no han fet més que reforçar el suport públic dels xinesos al govern.

Siguem francs: la Xina també ha de canviar. Ha d’estar més oberta al diàleg amb els Estats Units, deixar d’usar els problemes dels nord-americans com a excusa per endarrerir les reformes i respondre de manera més serena i constructiva a les crítiques del país americà sobre qüestions com la política comercial i els drets humans. Tanmateix, si bé és cert que no gaudim dels mateixos drets que els nord-americans, molts xinesos estan satisfets amb la situació actual.

A finals dels anys 70, la Xina estava esgotada i traumatitzada per la devastació i la misèria provocades per la Revolució Cultural, que per poc no ens va destruir. Deng Xiaoping va emprendre reformes que van aportar estabilitat i van contribuir a treure de la pobresa 800 milions de persones. Hem assolit increments espectaculars de la renda i l’esperança de vida de la població i ens hem mantingut al marge de conflictes bèl·lics a l’exterior. L’estricta reglamentació de l’accés a les armes de foc fa possible que puguem caminar per qualsevol carrer de nit sense pràcticament haver de patir per la nostra integritat. Quan veiem el nombre desorbitat de víctimes de la pandèmia als Estats Units, la violència amb armes de foc, les divisions polítiques i l’assalt al Capitoli, els xinesos no podem sinó recordar el passat caòtic que hem deixat enrere. 

En cap cas pretenc alegrar-me dels problemes dels Estats Units: uns Estats Units forts, estables i responsables són bons per al món. La Xina encara té molt a aprendre d’un país amb el qual té molt en comú: conduïm Fords i Tesles de fabricació xinesa, ens rentem el cap amb xampús de Procter & Gamble i fem cafès a l’Starbucks. La nostra cooperació és necessària per resoldre alguns dels principals problemes del nostre planeta.

Ara bé, això no vol pas dir que hàgim de seguir els Estats Units si es tiren per un precipici.

Copyright The New York Times