10/04/2022

El Xiprer, o el compromís d’acollida

Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat d’assistir al lliurament de diplomes als setze joves que havien acabat el curs de formació en inclusió prelaboral, un dels molts projectes d’acollida de la Fundació El Xiprer de Granollers. El curs s’adreça a joves en situació administrativa irregular, de manera que, tot i que estan empadronats i compleixen el temps d’arrelament necessari, no poden ni estudiar ni treballar. Amb aquesta formació, i l’acompanyament de la mateixa Fundació, se’ls facilita que puguin aconseguir un contracte laboral i que així es trenqui el cercle viciós que imposa la llei espanyola d’estrangeria. Un cercle que, en els seus efectes, s’hauria de qualificar d’exclusió programada.

L’experiència d’aquest modest però colpidor acte celebrat a El Xiprer em porta a fer dues reflexions que, en el fons, es complementen. En primer lloc hi ha les persones que van obtenir el diploma. Vinguts d’arreu del món, superant tota mena d’adversitats per aconseguir una vida més digna, el que més destacava en les seves paraules i actituds era l’alegria esperançada amb què participaven en l’acte. Un primer pas en el reconeixement en positiu d’un país que s’ha volgut imaginar com d’acollida, però que té les mans lligades per ser-ho de veritat. Era un primer paper per als qui costa tant que n’obtinguin.

Cargando
No hay anuncios

I és que, tal com denunciava el comunicat del Consell Municipal d’Immigració de Barcelona del 16 de febrer, l’Oficina d’Estrangeria de Barcelona de la Subdelegació del Gobierno de España -escrit en la llengua en què solen anunciar-se aquí-, que gestiona els permisos de residència i treball dels estrangers un cop compleixen les condicions imposades, acumula uns 22.000 expedients sense revisar, 17.000 més els té encallats en tràmit i encara hi ha 3.000 recursos pendents de ser resolts. La Taula del Tercer Sector, fa un any, calculava que a Catalunya hi ha més de 100.000 persones en situació administrativa irregular. Una realitat que vulnera greument els drets fonamentals de moltíssims nous catalans, i que els aboca a unes condicions de vida absolutament injustes.

Amb raó, algun dels joves, tot i mostrar-se comprensius amb el tracte favorable que ara reben els refugiats ucraïnesos, no podia evitar lamentar el que és un greuge davant el maltractament administratiu que ells fa anys que suporten. Però encara és més deplorable constatar quines són les prioritats polítiques dels governs de tots colors que els porten a destinar quantitats ingents de recursos a atendre foteses de tota mena. L’agraïment que expressaven els setze joves a El Xiprer hauria de ser respost amb la més gran de les indignacions d’una opinió pública que se la té entretinguda amb l’autocontemplació narcisista dels seus problemes de societat rica.

Cargando
No hay anuncios

La segona reflexió, però, és per la mateixa Fundació El Xiprer. Nascuts el 1997 gràcies a Mercè Riera i Xavier Quincoces, en el marc d’una comunitat cristiana i oferint la seva pròpia casa, aquesta fundació orientada a l’acollida de persones sense llar o en condicions de gran precarietat és l’altra cara de la moneda que abans denunciàvem. Un miler d’Amics d’El Xiprer que li donen suport econòmic i cent cinquanta voluntaris que el 2021 van arribar a servir més de 12.000 àpats i que gestionen un magatzem d’aliments que atén les necessitats de més de 5.000 persones, entre altres iniciatives, són l’expressió clara, precisa i compromesa de la voluntat de construir una societat solidària i cohesionada.

No es tracta pas de lamentar que El Xiprer hagi de suplir allò que hauria de fer l’administració pública, perquè aquesta mai no seria capaç de vincular tan estretament les aspiracions de prosperitat dels uns i les d’acollida dels altres, virtuts que allà es practiquen amb tanta naturalitat i calidesa. De fet, en tindríem prou que l’administració pública de l’Estat no fos l’obstacle principal a combatre, perdent inútilment oportunitats i energies.