Un xiuxiueig que no se sent ni s’escolta

Tinc la convicció que cada vegada hi ha més distància entre la realitat social que té presència pública, que apareix als mitjans de comunicació, la que en diríem oficial, i la realitat que es mou en uns plans informals, subterranis, si no clandestins i tot. Per dir-ho d’una altra manera: penso que la magnitud de la realitat oculta, encoberta, és cada vegada més gran, mentre que la realitat institucionalitzada perd, potser no extensió, però sí credibilitat i respectabilitat.

Sempre hi ha estat aquesta distància, esclar. I reconec que és difícil imaginar com es podria mesurar aquest distanciament per poder comparar períodes diferents. Però, si més no, m’ho fa pensar la progressiva i ben perceptible pèrdua de control de l’una, la realitat institucional, sobre l’altra, la realitat amagada. En poso un cas. Tot i que no és nou, ara la distància entre les diagnosis públiques sobre els problemes actuals del sistema educatiu i allò que realment passa a les aules ja és tan gran que els uns ja no tenen res a dir als altres. Així, mentre els experts discuteixen sobre la introducció de les pantalles a l’aula, la utilitat de determinades aplicacions per aprendre matemàtiques o sobre quines habilitats es guanyen o es perden, a l’altra banda hi ha l’ús real que se’n fa. Diverses fonts fiables m’expliquen com se’n transgredeix sistemàticament l’ús formal i com hi ha alumnes que configuren els Chromebooks escolars per poder passar l’estona de classe jugant amb videojocs i com s’esquiva la vigilància prement una simple tecla quan el professor s’acosta. Se’n té informació precisa?

És cert que en temps escolars antics també es recorria a astúcies per alterar l’estabilitat personal del docent, o que hi havia autèntics experts en fer xuletes per copiar als exàmens. Però els recursos d’abans i els d’ara són incomparables. I, sobretot, són incomparables uns contextos familiars que donaven un suport gairebé cec l’autoritat del mestre i els d’ara que, al contrari, contribueixen a la seva desestabilització amb estratagemes que per prudència el mestre suporta discretament però que van de l’amenaça legal a l’assetjament emocional. Per això dic que la desconnexió que hi ha entre el debat públic sobre els desafiaments escolars i el que podria explicar qualsevol docent o qualsevol adolescent si ho pogués fer amb tota franquesa, és total.

He posat l’exemple del món escolar, però el fet és general. No sabem quin és el clima de la conversa als carrers dels nostres barris. No sabem com es parla de política als tallers o a l’obra. No sabem com es justifica en privat la decisió de vot. No sabem què es diu als sermons dels nostres centres de culte siguin catòlics, musulmans o de qualsevol altra confessió. La recent publicació del llibre d’Étienne Delarcher (un pseudònim) Au cœur de l’islam de France. Trois ans d’infiltration dans 70 mosquées (Éditions du Rocher), on s’explica què es predica a les mesquites franceses, mostra aquesta distància entre els discursos progressistes benpensants i inclusius i una realitat que se situa fora del focus públic. Com tampoc no som conscients de la reculada d’unes quantes dècades en l’ús domèstic de la violència disciplinària cap als infants en determinats ambients familiars. Els qui en tenen coneixement em diuen que no gosen denunciar-ho per protegir les mateixes víctimes de les més que probables represàlies.

En un article anterior (Del vincle a la dissolució nacional, ARA, 22 de febrer de 2024) ja alertava d’aquest tipus de realitats subterrànies que delaten un clima de deslleialtat envers la comunitat i de dissolució dels vincles de solidaritat. Esmentava, entre més, el frau als sistemes públics de protecció social, a les companyies privades d’assegurances, l’evasió d’impostos, els abusos al sistema sanitari i escolar o l’economia submergida, que suposa entre el 20 i el 25 per cent de l’activitat econòmica, fet que altera qualsevol dada sobre pobresa i desigualtat.

Però ara no m’interessa tant destacar la qüestió del vincle com la de l’ocultació d’una realitat que sol esdevenir impenetrable i que no és reconeguda ni analitzada. El que reclamo és atenció al xiuxiueig social que parla fluixet, precisament, perquè no se’l senti i, encara menys, se l’escolti. A vegades, en legítima defensa. O perquè no en vol ser, de controlat. Perquè desconfia del món oficial. Perquè fuig d’una administració que en lloc de suport sembla que t’escorcolli. Un xiuxiueig, tanmateix, que si se l’ignora o se’l menysté no ens permet saber qui som, on som ni on anirem a parar.