'You are now in Bedford Falls'
Hi ha tanta llum decorativa al carrer que ja no veiem els estels. Però Nadal, abans d’esdevenir la festa major dels consumidors havia estat la festa major dels pobres d’esperit. És a dir, d'aquesta senzilla i ingènua bondat de qui fa bé sense haver estat mai temptat per l'exhibicionisme moral (tan propi dels nostres dies), és a dir, de qui és bo perquè, simplement, cal ser-ho. Avui preferim focalitzar la nostra atenció en la persona turmentada i rebel, que consumeix la seva vida buscant amb escarafalls un sentit que la satisfaci i acaba vivint de decepció en decepció. Persones així han copat els papers protagonistes de la literatura moderna, deixant en segon pla el quotidià i discret complidor dels seus deures. Un protagonista satisfet amb la seva vida, avui ens semblaria cursi.
Si per mi fos, erigiria a cada ciutat una estàtua discreta però ben visible al protagonista de L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol, un home pragmàtic, previsible, carrincló, fins i tot, però de fiar; que fa seu aquell mandat socràtic de fer el que ens correspon d’una manera diligent i impecable. Gràcies als herois trivials com el senyor Esteve, que mantenen la llar de foc encesa dia rere dia, hi ha Odisseus que somien en Ítaca.
Si baixessin la intensitat dels llums comercials, podríem potser, recuperar la festa major dels herois trivials, que són els senyors Esteves, les Penèlopes i els pastors de Betlem. És a dir, la gent que està de guàrdia.
Segons l'evangelista Lluc, quan Josep i Maria arribaven a Betlem, "es van completar els dies del seu embaràs i Maria va donar a llum el seu fill primogènit, el va embolicar i el va posar en un pessebre, atès que no n'hi havia per ells cap lloc a la katályma". No és gaire clar el significat d'aquesta paraula. Lluc torna a utilitzar-la per anomenar el lloc on Jesús va celebrar el seu darrer sopar.
"Hi havia uns pastors en aquella regió que dormien al ras i feien guàrdia per torns durant la nit sobre el ramat. I de sobte l'àngel del Senyor se'ls va presentar i la glòria els va embolicar de claredat, però es van espantar amb gran temor. L'àngel els va dir: «No tingueu por. Us anuncio una bona notícia, una gran alegria (…): us ha nascut avui un salvador, el Messies (…) Trobareu un nen, embolicat, en un pessebre». De sobte (exaiphnês), es va unir a l'àngel una multitud de l'exèrcit del cel, que lloaven Déu i deien: «Glòria a Déu a les altures i a la terra pau entre els homes en qui ell es complau»".
"Us ha nascut", a vosaltres que sabeu estar de guàrdia, reconeixeu la grandesa quan es mostra al vostre costat i seguiu la llum cantant fins al pessebre on us postreu, tremolant d'emoció, davant del miracle d'un nounat. Els pastors, com que no han llegit Wittgenstein, saben que el que no pot ser dit ni pensat, pot ser cantat. M'imagino el pastor més rude passant amb delicadesa els seus dits sobre les galtes del nounat, comprovant que no hi ha sentit més espiritual que el tacte.
Diu el Zohar que hi ha portes al cel que només s'obren al so dels cants. Jo sospito que les més tancades s’obren amb el palpís dels dits.
L'exaiphnês és el llampec que esquinça la foscor, aparta les tenebres i ens permet veure el rostre de l'altre. Assegura Sant Joan (1Jn 2, 9-11), que "qui diu que és a la llum i avorreix el seu germà encara és a les tenebres. Qui estima el seu germà roman a la llum i no ensopega (skándalon). Però qui avorreix el seu germà és a les tenebres, camina a les tenebres, no sap on va, perquè les tenebres han encegat els seus ulls".
Seguir la llum és seguir el rastre del nostre germà.
L'adverbi exaiphnês ocupa un lloc important al Convit de Plató, diàleg que recull les teories d’uns amics sobre l'amor. Cada proposta sembla insuperable. Però mentre els teòrics teoritzen, un borratxo es presenta d'improvís (exaiphnês) confessant que està enamorat. Es dirigeix a la persona que estima i reconeix obertament que davant la seva mirada se sent vulnerable i maldestre. No es troba a l'altura de les aspiracions que el seu amat projecta sobre ell.
El temps molt sovint s’esmicola i es converteix en no res a les nostres mans, amb l'exaiphnês, però, pren la forma d'una invitació, d’una oportunitat per iniciar una nova trajectòria. Gràcies a l'exaiphnês els turmentats podem tornar a néixer.
Lluc torna a emprar l'adverbi exaiphnês als Fets dels apòstols: "Ja s'acostava a Damasc quan de sobte (exaiphnês) li va cercar de resplendor una llum del cel. I caient a terra va sentir una veu que li deia: Saule, Saule Per què em persegueixes?, i ell va respondre: Qui ets tu, Senyor?"
