Els youtubers i les representacions socials de l’èxit
PalmaA més de masclista, etnocèntrica, capitalista i colonial, la nostra societat 'moderna' és també adultocèntrica. Consideram els nins i nines i el jovent com a ciutadanes i ciutadans incomplets, perquè aquí qui té el coneixement i la capacitat de decisió, el poder, som els adults. Als joves, que tothom té clar que 'són el futur', els exigim la màxima responsabilitat amb la comunitat, arribant al punt de criminalitzar-los, com hem fet amb la pandèmia. Però quan ens toca als adults decidir sobre qüestions trascendentals (reflexió vàlida tant per a una cimera del clima com per a les polítiques educatives o les d’habitatge), els qui no estam a l’altura de les circumstàncies som nosaltres. Però clar, només els adults tenim dret a equivocar-nos, i per això vàrem inventar el perdó i, més recentment, l’autoajuda.
Tot i que això podria ser extrapolable a escala intergeneracional, allò cert és que els joves, per a la societat de consum, són més objectes que no pas subjectes. En el millor dels casos, subjectes de consum. Ser jove ven, i això val per a qualsevol edat: bona part dels productes que ens anuncien, encara que no siguin necessàriament cremes antiarrugues, ens rejoveneixen. Però sobretot els joves són potencials consumidors: no sols de mercaderies, sinó de referents socials, d’allò que la societat en cada moment considera 'guai' (terme que denota que jo ja no ho som, tan jove). Dels JASP dels 90 (joves però sobradament preparats), i atès segons els gurus del capitalisme que un dels problemes dels joves d’avui és que estan “sobrequalificats”, hem passat a allò de la fama fàcil (realities i concursos on qualsevol pot arribar on sigui, guanyar i ser ric), i ja no importa saber res per arribar molt enfora, sinó tenir presència. Presència de la mà de les xarxes socials, amb filtres o sense: l’exhibició pública de la intimitat dels joves i no tan joves és el que et dona valor davant els altres.
I clar, un dels subproductes de tot això, que és molt més complex del que puc sintetitzar en dos paràgrafs, són els youtubers. El tema preocupa, perquè avui dia demanes a molts de nins i nines, i et diuen que de grans volen ser youtubers. Des de ben petits han vist com aquests personatges han evolucionat des d’obrir sobres de cartes de Pokémon o Kinder Sorpresa fins a l’infinit a exercir també d’oracles de la nostra societat. No saben res del món ni de la vida, però tot ho saben, i s’estimen més que els diguin 'creadors de continguts'. I sí, clar, que hi ha youtubers 'responsables', però supòs que tots i totes enteneu a quina subespècie de youtubers m’estic referint.
Els youtubers milionaris són el resultat dels discursos sobre el mite dels emprenedors, aparentment buits però carregats d’ideologia i d’individualisme. Han marxat gairebé en bloc a Andorra, el petit paradís fiscal de devora casa nostra, refugi que han fet servir des del clan Pujol fins a El Rubius, una de les cares més visibles del que us intent explicar, i que per a més inri, va partir en plena crisi sanitària, quan milers de treballadors i treballadores –invisibles– d’hospitals, centres de salut o residències s’hi jugaven la vida.
Clar que en xifres és molt més preocupant el que fan Zuckerberg, Bezos o alguns dels nostres insignes hotelers amb l’enginyeria fiscal. Amb els 'seus' diners, això sí. Però aquest ho fan en versió jove, la qual cosa no sols 'ven' més, sinó que els converteix en un model social a seguir i, de passada, engreixen la caixa dels amos dels algoritmes que controlen les nostres vides. L’'esforç' dels youtubers és molt enfora de l’esforç dels joves que lluiten contra el canvi climàtic o contra la precarietat laboral. Molt enfora dels joves que se’n van de voluntaris amb l’Open Arms i altres ONG arreu per defensar la vida. Molt enfora dels joves que fan recerca i han d’emigrar perquè aquí no se’ls ofereix ni un present ni un futur digne.
En el llenguatge dels youtubers, que són els winners del somni americà del segle XXI, els perdedors som, al cap i a la fi, la resta del món. Andorra no és el Madrid d’Ayuso al quadrat, un lloc 'de llibertat' on arrelar, sinó un subterfugi –per si de cas no gaire enfora de la casa de papà i mamà– per evadir impostos però, sobretot, per evadir les responsabilitats col·lectives que té qualsevol persona normal en una societat democràtica.
Però el pitjor de tot és que els youtubers milionaris no són més que la punta de l’iceberg de les representacions socials dels 'joves d’èxit' i, malauradament, d’un bon grapat de persones adultes que confonen, com diria Erik Fromm, tenir amb ser, i que ho volen tot i ho volen ja, al marge del que això impliqui per als altres i per al planeta. O, com insinuava insultantment un reportatge fa un dies, en aquest mateix diari: si no us jubilau abans dels 40 és perquè no heu estat tan vius com ells.
David Abril és professor de la UIB
