Yung Sánchez ('Ready Pa Morir' 2)
Vàrem guanyar un president, però hem perdut un heroi.
O més ben dit: no vàrem perdre un president, però podríem haver guanyat un heroi. Un heroi etern, un Cid modern.
Va ser tota una decepció, Pedro, perquè ho tenies a ou, just davant. Només et faltava donar l’estocada final: retirar-te per amor després de perdre (quasi) totes les batalles i guanyar totes les guerres, un cadàver polític des del dia u que, fins i tot mort, derrota els seus enemics, que només poden respondre amb desconcert, exasperació i uns atacs de ràbia que freguen l’histerisme.
Com t’ho dic: el nou Cid, la matxada definitiva. Un final de capo total, nivell llegenda. Perquè algun dels presents voldria compartir la seva vida amb algú que no està disposat a renunciar a la presidència d’Espanya pel seu amor? Jo no.
Però et vares deixar enganar per la bajanada aquesta de la responsabilitat, quan amb els únics que tenies un Deure era amb la Història i l’Amor, en majúscules. Sí, l’Amor, titi.
Durant uns dies vaig somiar l’escenificació perfecta.
Apareixies davant dels mitjans amb el teu habitual vestit blau i, enmig d’un silenci sepulcral, començaven a sonar els arpegis de la base de Ready Pa Morir de Yung Beef i, amb l’autotune traient fum i tot el país amb la mandíbula desencaixada per la incredulitat, tu arrencaves amb un “Toy listo pa' morirme, puta, tráeme flore”, per, tot seguit, resumir sumàriament la situació política nacional: “El juego lleno 'e puta', OnlyFans, groupie' ass bitches sin ganas de trabajar. Estos puercos quieren verme sin chaleco... Ca’una que me habéi’ hecho, m’acuerdo, y me quema por dentro. Loco, no mire' mi plato, yo no miro al tuyo, tengo demasiao' orgullo”.
I, a partir d’aquí, tirar-te de cap al terreny romàntic, la declaració d’amor definitiva. Estàs mirant a càmera, però tots sabem que t’estàs dirigint a una sola persona, la teva dona. Begoña.
“Me quieren matar, baby. Ellos no son de los míos, Me quieren saetear como a Monkey Black, puñala’ por la espalda, I gotta watch my back. Baby, llórame un río, que nos lleve a otro lugar. M’estoy cayendo pa’rriba, mami dame la bendición, aunque no consiga nada, mami, tuve mucha ambisión. No me dejes en la oscuridad. Mi vida es gris, tú le das color, tú me quitas el dolor, tú me quitas la vida, pero me la devuelves cuando sale el sol. Me dices, seco, el dinero no to’. Empecé en la mierda, estoy aquí, demasiado histórico, no busques sentido mi amor por ti no es lógico. Yo no le temía a nada, y ahora le temo a perderlo to’. Me han matado mil veces, zorra, ya ni me agobio. Somos errores para el monopolio. La calle sabe que me lo merezco. Puta, yo no soy el mejor, soy el único. Yo sin ti soy un ángel en el infierno, y contigo un demonio en el cielo”.
Missatge per als teus votants i la nació?
“No eres tú, puta, soy yo”.
I de sobte apareix na Begoña, amb els ulls plens de llàgrimes, et planta una bona morrejada mentre aixeca el dit del mig a tot el país i comença a sonar un ritme alegre i tu cantes “nos fuimos lejos haciendo el amoooooor”.
Apoteosi final. Imbatible, Pedro.
“Jefada” màxima.
“El puto amo”.
Però no.
