Yvan Colonna

Còrsega és quasi tres vegades més gran que Mallorca. Aquesta illa és la més muntanyosa de la Mediterrània i és, sens dubte, una terra peculiar. Com diu Àsterix al seu famós còmic, “és el país de la vendetta, de la migdiada, dels jocs polítics complicats, dels formatges forts, dels porcs salvatges, de les castanyes i del vi”.

En aquesta roca va néixer Yvan Colonna, l’abril del 1960. El nom d’aquest pastor de cabres no deu sonar-li quasi a ningú, però era ben familiar per a qualsevol cors. La seva imatge era present a pobles i ciutats amb cartells, pintades i manifestacions nacionalistes que en clamaven la llibertat. 

En Colonna era una icona que feia vint anys que era a la garjola. Ell i dos companys més van ser condemnats a cadena perpètua per l'assassinat a sang freda, amb tres trets al clatell i per l'esquena, del representant del govern francès a l’illa, el prefecte Claude Érignac. Era el 1998. Durant sis anys fou l’home més cercat de França, fins que fou detingut al sud de la seva estimada illa. Encara que sempre es va declarar innocent, ell, Alain Ferrandi i Pierre Alessandri, van ser condemnats el 2007 en un polèmic judici. Un dels seus advocats fou Gilles Simeoni, avui president de l’illa.

Fins al febrer passat els tres complien condemna a Arlès, a una presó d'alta seguretat. Però ara fa unes setmanes Colonna va ser agredit per un altre pres, que el va asfixar fins a matar-lo. El tema no és menor, perquè l’incident ha generat una crisi sense precedents més enllà dels Pirineus. A tall d’exemple, un botó: segons les enquestes, el 85% dels corsos consideren que les autoritats franceses tenen alguna mena de responsabilitat en la seva mort.

I és que avui Còrsega viu dies de dolor i ràbia. Les manifestacions de protesta han deixat 67 ferits –44 d’ells, policies– i milers d’euros en destrosses, així com atacs a bancs i edificis governamentals. A més, els quatre partits sobiranistes, els grups d’estudiants, totes les associacions de presos, els sindicats i altres entitats s’han unit per demanar la llibertat dels empresonats, la veritat sobre l'assassinat de Colonna i el reconeixement del poble cors.

Davant els aldarulls, Gérald Darmanin, ministre de l’interior de França, va afirmar que París “estava disposat a arribar fins a l’autonomia”. Una declaració històrica per a un govern que considera Còrsega una part indissoluble de l’Hexàgon. Ja veurem com acaba tot plegat, perquè aquesta afirmació ja ha despertat els anticossos dels més jacobins. Per exemple, Manuel Valls, exprimer ministre de França –i exregidor a l’Ajuntament de Barcelona, per cert– ha corregut a afirmar “que només existeix una nació, França” i que “la cooficialitat del cors i el francès és inacceptable”. Macron va prometre una França renovada, unida i forta quan va arribar a la presidència, ara té davant seu un moviment sobiranista que qüestiona la seva visió del país.

S’ha de dir que el problema cors ve d’enrere. Al llarg de la història diferents imperis han intentat dominar l’illa natal de Napoleó, fins que el 1796 el territori passà definitivament a França –malgrat les revoltes independentistes de 1726, 1736, 1755-1769 i 1794-1796. Posteriorment, a final del segle XX, es fundà el Front  d’Alliberament Nacional Cors (FLNC), un grup armat independentista que va fer més de 500 atemptats entre el 1976 i el 2004. 

Per complicar-ho més, el 2015 es va produir un gir de guió en la política local. Una coalició d’independentistes, nacionalistes i autonomistes va aconseguir ser la força més votada. Al 2017 van aconseguir 41 dels 63 escons de l’assemblea regional. Una majoria que encara avui conserven. Mai abans en la història de França una força política corsa havia aconseguit tant de poder. Els partits tradicionals francesos de dreta i esquerra s'ensorraven per donar pas a l'esperit identitari cors, que avui suposa dos terços dels vots (37% del total són independentistes).

S’ha de dir que als corsos no els falten motius per rebelar-se: el 20% de la població viu per sota del llindar de la pobresa, l’agricultura està estancada i la indústria és quasi inexistent. Les subvencions estatals i el treball públic són claus per a la supervivència dels 340.000 habitants de l’illa, malgrat els tres milions de turistes que gaudeixen de les seves platges paradisíaques cada any. La diàspora i l’envelliment demogràfic, són la tònica des de fa dècades en aquest país de futur incert. Jean-Guy Tamalomoni, històric líder independentista, va afirmar ara fa uns dies a una entrevista que “les victòries electorals dels nacionalistes no les ha tingudes en compte, París. En canvi, sí que ha tingut en compte les manifestacions. Confirma el que ja sabíem: París només reacciona amb la força, no amb la democràcia.” Prenguem-ne nota. Que la terra et sigui lleu, Colonna.

Joan Pau Jordà és professor