Zuckerberg i Pessoa

Fa tot just 40 anys, el 1981, el crític i professor de la Universitat de Lisboa Jacinto do Prado Coelho feia els últims retocs a la primera edició del Livro do desassossego (Llibre del desassossec) de Fernando Pessoa (1888-1935), que finalment va veure la llum el 1982. No deixa de ser curiós que una de les obres més importants de la literatura universal contemporània fos publicada gairebé mig segle després de la mort de l'autor. El Llibre del desassossec –hi ha una bona traducció catalana a Quaderns Crema a cura de Gabriel Sampol i Nicolau Dols– és una obra rara en tots els sentits: fragmentària, incompleta, sovint críptica... Es tracta dels escrits més o menys íntims que Pessoa va anar redactant entre el 1913 i el 1935, és a dir, fins que va morir als 47 anys. No és ben bé un dietari ni un llibre d'aforismes. Tampoc una obra de ficció basada en la vida de l'heterònim que suposadament la va escriure, Bernardo Soares. En tot cas, és el gran autoretrat del multiforme Pessoa. 

En aquest article no ens interessa tant el seu component pròpiament literari com el llarg parèntesi de la primera meitat del segle XX en què fou escrit. Pessoa comença el llibre un any abans de la Primera Guerra Mundial i l'acaba –perquè es mor– en un dels moments àlgids dels totalitarismes del segle XX, tant a l'Alemanya nazi com a la Rússia soviètica. El neguit vital de Pessoa es produeix, doncs, durant el període en què les masses passen a tenir un paper passiu, però alhora desastrós, en la política europea. Educat en anglès a Durban, Sud-àfrica, l'escriptor portuguès fou un liberal instintiu, és a dir, un anarquista d'ordre (per entendre tot això tan aparentment extravagant que dic, convé llegir El banquer anarquista, publicat el 1922). Per caracteritzar de manera positiva el seu heterònim, Pessoa afirma que mai no va formar part de cap agrupació ni va pertànyer a cap multitud ("Aconteceu que nunca passou por nenhum agrupamento. Nunca frequentara um curso. Não pertencera nunca a uma multidão"). Avui aquest to elogiós i admirat resulta una mica estrany; en el seu moment, però, tenia tot el sentit del món. 

Les masses han tornat a través del rúter i ja no generen desassossego. Són virtuals, en efecte, però això no significa que no siguin masses. Si algú ho dubta que recordi el paper que va tenir Twitter i Facebook en els ascensos meteòrics de Trump i Bolsonaro, respectivament. Ara Mark Zuckerberg vol anar més enllà de la noció de xarxa social. Vol crear alguna cosa semblant a un món paral·lel on les multituds que avui habiten la pantalla podran "relacionar-se amb els seus amics, fer reunions de feina, aprendre, anar al gimnàs o jugar a videojocs". A diferència de l'imaginari Bernardo Soares, que des de la seva amarga lucidesa va entendre almenys algunes coses importants de l'umana commedia,  els centenars de milions de persones que vagin junts a aquest gimnàs de píxels sense pudor de peus, ¿quina visió del món tindran? No crec que això sigui motiu de preocupació. El que inquieta una mica és que, amb tota probabilitat, el negoci de Zuckerberg aconseguirà reunir la concentració humana més gran que han vist els segles. Sense necessitat de fer plantejaments apocalíptics ni conspiratius, resulta innegable que aquest espai virtual pot ser teledirigit de moltes i discretes maneres, la majoria invisibles, sense obviar els guanys incalculables de la mercantilització a gran escala de dades personals. També podria passar, evidentment, que la cosa acabés en un bluf comparable al de Second Life, un dels fracassos més gegantins i alhora efímers que s'han vist mai a internet. 

En l'època en què Pessoa elogià el seu heterònim tot afirmant que "no va pertànyer mai a una multitud", el fregament físic de les masses d'Europa generava milions de kilowatts d'electricitat estàtica pels carrers. Repetien dòcilment les consignes que el doctor Goebbels els feia arribar per la ràdio. No estic fent cap comparació, sinó subratllant que aquesta comparació no té sentit: avui només es tracta que la bona gent es gasti algun duret al ciberespai, si pot ser en criptomonedes. L'objectiu, doncs, és molt més humil i no suposa cap amenaça immediata. De fet, la percepció de la nova realitat que pot provocar el projecte de Metavers ja està descrit al mite de la caverna de Plató. En un breu apunt fet la primavera del 1932, Pessoa diu: "O mundo exterior existe como um actor num palco: está lá, mas é outra coisa" ("El món exterior existeix com un actor en un escenari: hi és però és una altra cosa") Res de nou sota el sol.